Borbons en castellà

Posted on Tagged

El web de la Casa Reial espanyola / Foto de portada: Viquipèdia

Joan Carles I i Felip VI no han apostat mai per la diversitat lingüística més enllà dels gestos

La fugida del rei emèrit Joan Carles I pels seus escàndols de corrupció ha revifat el qüestionament a la monarquia espanyola i el seu llegat al llarg de més de quaranta anys des de la mort de Franco és objecte d’examen aquests dies. En el terreny lingüístic, la restitució de la monarquia borbònica de mans del dictador va despertar algunes esperances pel que fa al respecte al plurilingüisme de l’Estat que han quedat reduïdes a uns quants gestos simbòlics i poca cosa més.

Joan Carles I va començar el seu regnat amb bon pel que fa a la consideració del català. El 16 de febrer de 1976, en la primera visita oficial a Catalunya com a monarca, el rei va fer bona part del seu discurs al Saló del Tinell de Barcelona en català, un gest considerat agosarat en una època en què s’acabava de sortir de la dictadura franquista i que va fer tenir esperances sobre el plurilingüisme del nou règim.

Aquell gest, però, va quedar en una anècdota i en cap dels discursos oficials adreçats a tot l’Estat que el monarca va fer els anys posteriors va fer servir cap altra llengua que no fos la castellana. El 24 de desembre de l’any 2012, la Casa Reial va canviar la seva política en matèria de llengües i el missatge del monarca de la Nit de Nadal es va penjar a internet traduït i subtitulat al català, el gallec el basc i el valencià com si català i valencià fossin llengües diferents, fet que des de molts sectors del territori catalanoparlant es va interpretar com un atac a la unitat de la llengua.

La gran polèmica lingüística de Joan Carles I, però, es va produir el dia de Sant Jordi del 2001, sota govern del Partit Popular de José María Aznar, quan el rei va assegurar que el castellà «mai ha estat una llengua d’imposició, sinó de trobada», frase que va reblar amb l’afirmació que mai no «s’ha obligat ningú a parlar en castellà». Han estat «els pobles més diversos els qui han fet seu, per voluntat libèrrima, l’idioma de Cervantes», va afegir l’aleshores cap d’Estat.

Aquelles paraules van desfermar la indignació de molts historiadors i activistes per la llengua, que van recordar, entre altres coses, les lleis que van aprovar els seus avantpassats Borbons contra les llengües diferents del català i la persecució lingüística del règim del seu valedor i antecessor com a cap d’Estat, Francisco Franco.

L’arribada al tron del seu fill, Felip VI, va tornar a despertar algunes esperances en relació al reconeixement de la diversitat lingüística de l’Estat. El nou monarca havia exhibit, en diverses ocasions, una dicció prou bona en català en diversos discursos que havia fet en terres de parla catalana, una llengua que, segons havia dit ell mateix, també se sentia seva.

La prova del nou del compromís amb el plurilingüisme de l’Estat va arribar el 19 de juny de 2014, dia de l’entronització de Felip VI. Molts esperaven que el nou monarca fes una part del discurs en les diferents llengües cooficials de l’estat, però el rei només va fer servir el català, el gallec i el basc per dir «moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas». Durant la seva al·locució, el cap d’Estat va recordar el caràcter oficial del castellà i de «les altres llengües d’Espanya» no en va esmentar ni el nom. L’occità, l’aragonès i l’asturià, com si no existissin.

Des d’aleshores, Felip VI ha utilitzat el català en parts dels seus discursos en terres de parla catalana i, fins i tot la seva filla Elionor, hereva de la corona, va fer un discurs parcialment en aquesta llengua, amb una pronunciació molt notable, durant l’acte dels premis Princesa de Girona, el novembre del 2019.

Més enllà d’aquests gestos, la Casa Reial no s’ha pres com un afer d’estat el respecte i la promoció del plurilingüisme. El web de la Casa Reial n’és un exemple. Formalment la informació està disponible en sis «idiomes» (castellà, anglès, català, basc, gallec i valencià), però quan es clica els diferents enllaços, la major part de la informació només està disponible en castellà.

Res a veure amb la política lingüística del regne de Bèlgica, on no hi ha, com a Espanya, una «llengua comuna» com el castellà. A Flandes, la llengua oficial és el neerlandès; a Valònia, el francès; a l’àrea germanòfona, l’alemany; i a Brussel·les, el neerlandès i el francès. El rei dels belgues, una de les institucions que sosté l’Estat, fa els discursos en neerlandès, francès i alemany i és extremadament curós a l’hora de repartir el temps en les diferents llengües per respectar la «diversitat» nacional.