Correcció política o llenguatge responsable?

Lingüistes i periodistes analitzen la proliferació d’eufemismes en la llengua

Una persona en situació de sensellarisme dorm al ras en un barri de gran diversitat on hi viuen moltes persones en risc d’exclusió social i molts nouvinguts. A pocs metres, a tocar d’un centre d’alta complexitat, una persona amb capacitats diverses conversa amb una persona gran sobre la darrera actuació de les bomberes i els bombers en un incendi d’un poble de la demarcació de Girona.

El relat és exagerat. Ningú enfila tants eufemismes o tantes paraules políticament correctes o socialment responsables en tan poc espai, però totes aquestes expressions són reals i d’ús comú als mitjans de comunicació, a les administracions i, en certa mesura, al món empresarial. Estem abusant del eufemismes per designar coses que es podrien dir de manera més planera o bé tot plegat és la conseqüència lògica de l’evolució de la societat?

Sònia Pau, periodista que ha cobert centenars de notícies d’entitats del tercer sector, creu que l’ús de paraules que expressen de forma més acurada els fenòmens socials “no interfereix en la claredat del llenguatge”. “El llenguatge marca”, diu Pau, i els periodistes tenen la responsabilitat d’informar sense prejudicis. Pau posa l’exemple del concepte pobresa. “Si en lloc de dir pobre diem una persona en risc d’exclusió social donem una idea molt més àmplia perquè estem dient que aquella persona està exclosa de la societat perquè és algú que no té no el dret al treball, ni a la salut ni a l’habitatge”, argumenta la periodista, que defensa  la necessitat de posar el mot persona al davant de conceptes com ara la discapacitat perquè “és important donar valor a la persona” al marge de quina sigui la seva condició física. “La seva situació no l’ha de diferenciar d’altres persones en termes de dignitat i valors”, diu. “En alguns casos -afegeix- els periodistes fan servir el llenguatge policial, com en el cas d’indigent, que és una paraula que estigmatitza.

La periodista Laura Sayavera coincideix amb Pau en la conveniència que els mitjans siguin “conscients de la responsabilitat que tenen perquè contribueixen a construir la realitat”. També és partidària de remarcar la condició de persones dels personatges de la informació, especialment dels que sovint són “deshumanitzats”. “Quan parlem d’una persona amb ceguesa ho fem per no etiquetar-la. És molt més que un cec”, diu Sayavera, que no veu la necessitat, en canvi, de dir invident. Sayavera alerta, alhora, del risc que un excés de zel en la cura del llenguatge se’t giri en contra. “Cal tenir en compte que quan es parla, per exemple, de centres d’alta complexitat [en referència a algunes escoles i instituts] s’està posant una etiqueta”. “Globalització -afegeix- és un eufemisme de neoliberalisme. De vegades, utilitzem eufemismes que suavitzen realitats que són molt crues i edulcoren la realitat”.

El lingüista Rudolf Ortega entén l’ús del llenguatge políticament correcte per part dels polítics com una eina per no “ferir sensibilitats, tenir cura dels col·lectius petits i no ofendre les minories”, però creu que “els mitjans de comunicació haurien de tenir la seva manera de narrar la realitat independentment del discurs polític”. “El problema -diu Ortega- és que moltes vegades s’empelten d’aquest discurs ja sigui perquè el polític diu les frases d’una manera i el periodista les copia o perquè reprodueix la documentació del dossier de premsa”. “Els mitjans de comunicació han de dir les coses pensant en què el receptor l’entengui. Haurien de fer servir un llenguatge més planer i no pas un discurs que moltes vegades és impostat”, afegeix.

Ortega admet, però, que s’han fet “avenços” en l’anomenat llenguatge socialment responsable. “Fa deu anys encara es parlava de crims passionals per referir-se a la violència contra les dones” i també “era molt habitual parlar de subnormals i d’invàlids”, expressions que ja estan en desús. “Hi ha col·lectius que estan intentant que no s’utilitzin malalties per descriure coses com ara dir que la política catalana és esquizofrènica o tal partit polític és un càncer”. “Tot això són avenços positius dels mitjans de comunicació”, remarca Ortega que, en canvi, no veu cap problema a parlar d’un sensesostre i no entén que els mitjans insisteixin a dir pulmó verd en lloc de parc. “No veureu mai un pare dir-li al fill: <<anem al pulmó verd?>>”.

On és, doncs, la frontera entre el llenguatge políticament correcte i el socialment respectuós? “Quan la forma eufemística no substitueix una denominació estigmatitzadora és innecessària i, per tant, un abús. Si l’evita està totalment justificat. La frontera és que estigmatitzi un col·lectiu o no”, respon la lingüista Neus Nogué, que posa un exemple del seu raonament. “Dir que una persona és pobra no l’estigmatitza. És fer evident una situació dramàtica per a ella. Pobre no és un insult ni estigmatitza. És una manera prou crua de fer referència a una situació econòmica i social”. Nogué creu que “s’abusa d’algunes estratègies gramaticals que es fan servir no tant per evitar estigmatitzacions, sinó per visibilitzar”. Un exemple d’“abús” són, segons el seu parer, els desdoblaments de gènere. “La prova que són un abús és que és molt difícil sostenir-los al llarg d’un text una mica llarg i acabes fent servir el masculí genèric, que és el que s’ha fet servir tota la vida i que, al meu entendre, no invisibilitza ningú ni discrimina ningú, sinó que és la manera gramaticalitzada de fer-ho”.

Sònia Pau sí que veu justificat desdoblar i utilitzar les formes femenines, si més no, fins a cert punt. “Cal que hi hagi igualtat en el llenguatge perquè la societat canvia. A mi, em grinyola veure una carta encapçalada amb Benvolguts (sense incloure-hi el femení), encara que en el text no s’estigui desdoblant tota l’estona”. Es tracta, segons Pau, de “posar-se les ulleres liles”, tot i que admet que costa. “Es poden fer servir expressions neutres com equip directiu i professorat que eviten els desdoblaments”, proposa.

Laura Sayavera “entén” les raons que hi ha al darrere dels  desdoblaments, però no els fa servir. “Quan sento ciutadans no em sento exclosa en el genèric masculí”, assegura, però matisa que, “en casos justificats es faci”. “La meva filla juga a futbol en un equip mixt on només hi ha dues nenes. El fet que l’entrenador se’ls adreci dient <<nens i nenes>> ajuda a normalitzar la presència de les nenes en un entorn molt masculí”.

Neus Nogué està d’acord que “els periodistes haurien de tenir una visió de gènere i esforçar-se a no discriminar d’una manera inconscient perquè tenim uns marcs mentals que, sense adonar-nos-en, de vegades, ens hi porten”. Exposa el cas d’un mitjà que titulava “Un enginyer i la seva dona entre les víctimes de l’accident” i posava “l’home i la seva professió al centre” de la notícia, mentre que “el fet que l’altra víctima fos la seva dona era perifèric”. Per Nogué, una bona manera de lluitar per la igualtat seria vetllar per una “visió no androcèntrica en els llibres de text” i que aquests incloguessin més exemples de dones rellevants. “Potser ha arribat l’hora de dir Caterina Albert [a l’autora de Solitud] i no Víctor Català”, el nom d’home amb el qual firmava perquè “era el producte d’una època”.

L’estatus i la situació política del país afegeix un plus de dificultat lingüística a casa  nostra. Segons qui digui la paraula nacional es pot entendre una cosa o l’oposada i molt sovint es cau en eufemismes com anomenar comarques gironines, per exemple, a la província de Girona, de manera que, com diu Nogué, “evites el nom província, però mantens el marc mental”. “No hi guanyes res i sembla que, dient comarques de Girona, legitimis més la divisió provincial”, assenyala. Un exemple més de la dificultat, per no dir la impossibilitat, de trobar un llenguatge a gust de tothom.

3 thoughts on “Correcció política o llenguatge responsable?

  1. Bona tarda,

    En un lliurament de premis per esportistes amb discapacitats- tant físiques com mentals- el presentador si hi referia com a esportistes “amb altres capacitats”. És correcte ?,

    1. Bona tarda, Josep Maria Antentas Altarriba.

      Com en tants altres casos, és impossible de dir si és correcte o incorrecte. La periodista Sònia Pau va explicar al Diari de la llengua que en les entitats de discapacitats hi ha persones que defensen que parlar, per exemple, de ‘diversitat funcional’ en lloc de ‘discapacitat’ el que fa és amagar la discapacitat. D’altres, en canvi, defensen la necessitat de fer servir l’expressió ‘altres capacitats’ per remarcar el fet que es tracta de persones capaces de fer moltes coses. Un cop més, és una qüestió d’opinions. Esperem que us hagi servit la resposta. Moltes gràcies pel vostre interès.

Comments are closed.