Digue’m d’on vens i (no) et diré com parles

Posted on Tagged

Un estudi desmenteix els tòpics sobre el coneixement de català dels immigrants

Com que la realitat és complexa i costa d’entendre, tot sovint es tira de tòpics. Passa en molts camps, també en el de la llengua i també a l’hora d’explicar per què els immigrants tenen més o menys facilitat i interès per aprendre el català. La brama popular acostuma a dir que els hispanoamericans, com que ja saben castellà, tenen menys interès a aprendre el català i, alhora, més facilitat si s’hi posen. O que amb els xinesos no hi ha manera, o que els nouvinguts procedents de països multilingües tenen més facilitat per als idiomes.

Doncs bé, segons l’estudi L’adquisició del català per part dels nouvinguts depèn del lloc d’origen?, dels sociolingüistes Francesc Xavier Vila i Natxo Sorolla, que es basa en el cens de coneixement declarat de la llengua de 2011, tot això són “informacions poc acurades i tòpics”.

L’exemple dels hispanoamericans és prou revelador. Si bé és cert que tenen més facilitats en el que l’estudi anomena “capacitats receptives” (entendre la llengua oral i escrita), segurament per la proximitat del seu idioma amb el català, a l’hora de desplegar les “capacitats productives” (parlar i escriure), estan per darrere dels ciutadans procedents de l’Europa no comunitària, els Estats Units, el Canadà, Oceania i els europeus de fora de la UE. A la banda baixa, en tots els aspectes de la llengua, hi ha els asiàtics, que superen, però els procedents d’altres territoris de l’Estat espanyol en la capacitat d’escriure, cosa lògica si tenim en compte que la majoria d’aquests “catalans d’adopció” -com en diu l’estudi- van arribar a Catalunya en ple franquisme i no tenien cap necessitat d’escriure en català.

De fet, l’estudi publicat pel Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona demostra que, tot i que “a Catalunya, el lloc de naixement és fonamental per entendre qui sap i qui no sap català”, el més rellevant per a l’aprenentatge del català més que no pas el lloc de procedència o la proximitat lingüística, són variables com l’edat d’arribada, la via d’inserció social o la visibilitat (l’aparença física de la persona, que fa que un autòcton doni per fet que no és català i s’hi adreci en castellà), el nivell formatiu, l’àrea de residència i la pertinença a grups estigmatitzats lingüísticament.

Tot plegat fa que saltin enlaire els tòpics: ni els nascuts a l’Estat espanyol tenen una posició més propera ni distant cap al català que els estrangers, ni els hispanoamericans són més reticents a aprendre la llengua, ni els nouvinguts de països multilingües aprenen més el català que els de països “on impera la idea d’<<un estat, una llengua>>”. Així, els nord-americans de Catalunya, per exemple, anglòfons a qui se suposa desinterès per cap llengua que no sigui l’anglès, són bons aprenents de català, segurament perquè les seves circumstàncies socioculturals hi ajuden.

“Les raons que menen determinats col·lectius a no aprendre català són diverses, complexes i interrelacionades”, diuen els autors de l’estudi, que alerten que hi ha “molta feina a fer abans de poder parlar d’integració lingüística plena dels catalans d’adopció”, especialment “fora del sistema escolar” on l’aprenentatge de la llengua “sembla molt més deficitari” que en l’ensenyament reglat, on el model lingüístic “facilita un accés força generalitzat al coneixement del català”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.