La llengua franca de l’Ebre

Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de Catalunya (EULP) 2018

Un 72,2% dels ebrencs tenen el català com a idioma habitual, una proporció insòlita a Catalunya

La recent publicació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de Catalunya (EULP) de 2018 ha provocat un debat sobre el futur del català en un context en què el castellà s’imposa com a llengua majoritària de la població entre la major part de parlants. L’enquesta revela, però, l’existència de parts del territori on la situació és la inversa de la de la resta del país, particularment les Terres de l’Ebre, on el 72,2% de la població té el català com a llengua habitual. Què ho fa, que al sud de Catalunya hi hagi una situació lingüística tan diferent? El cas de l’Ebre pot servir d’exemple per a la resta del país?

En espera que els centres de recerca facin, durant els propers mesos, l’anàlisi de les dades territorialitzades de l’EULP, Miquel Àngel Pradilla, director de la xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i president de la Societat Catalana de Sociolingüística, avança alguns aspectes que fan de les Terres de l’Ebre un cas especial. 

En primer lloc, el fet migratori. Les Terres de l’Ebre, com la resta del país, han rebut fortes onades migratòries els darrers anys, però, a diferència de la major part de Catalunya, no hi ha tanta proporció de persones de Llatinoamèrica. “Hi ha més diversificació de procedències. S’hi parlen moltes llengües però les parla poca gent”, explica Pradilla. Tots aquests nouvinguts -afegeix el director del Cruscat- “necessiten una llengua franca” per entendre’s i aquesta és el català.

I per què el català i no el castellà? Perquè el català és la llengua habitual del 72,2% de la població, mentre que el castellà només ho és de l’11,6%. “Hi ha un predomini aclaparador del grup catalanoparlant. El català, a l’inrevés del que passa a l’àrea metropolitana de Barcelona, és el paisatge lingüístic”, remarca Pradilla. “La preeminència del català com a llengua inicial de la població és tan potent que l’assimilació lingüística dels que arriben és més fàcil”, afegeix.

Tot i les dades positives pel que fa a l’ús del català el 2018 a les Terres de l’Ebre, el territori ha experimentat un cert retrocés pel que fa a la capacitat de la població de parlar-lo respecte de l’enquesta anterior. S’ha passat del 91,5% del 2013 al 88,5% del 2018. “Aquests anys ha continuat arribant gent i el pes percentual dels autòctons ha baixat”, assenyala Pradilla. En un territori on tanta gent té el català com a llengua habitual i el sap parlar (88,5%), crida l’atenció el percentatge tan baix de ciutadans que el saben escriure (70,9%), un fet que el director del Cruscat atribueix al gran nombre de població envellida que hi ha al territori i al fet que molts joves marxen a altres poblacions a estudiar i treballar.

La salut del català a les Terres de l’Ebre és privilegiada si es compara amb altres territoris. Ara bé, se’n pot extreure alguna lliçó per a la resta dels territoris de parla catalana? Pradilla subratlla que la situació sociolingüística és molt diferent i que és molt difícil incidir en l’evolució natural de les dinàmiques lingüístiques. Això no vol dir, però, que no s’hi puguin fer moltes coses. De fet, “cal fer-ne moltes”, diu el lingüista.

Per començar, abandonar la subordinació lingüística, que “sempre és desfavorable al català. “Si no es té una actitud més miliant en els usos de llengua, la llengua s’invisibilitzarà. Depèn de l’actitud del parlant”, afirma Pradilla, que adverteix que cal “prendre consciència que hi ha una crisi d’usos lingüístics i del  risc que la minorització vagi avançant”.

Davant aquest fet, el president de la Societat Catalana de Sociolingüística adverteix contra la temptació de les administracions d’edulcorar la situació de la llengua. “Si una realitat es vol canviar s’ha d’assumir com és”, avisa. I contra les profecies dels “tremendistes”. “És un veritable miracle que encara estiguem treballant per la normalització de la llengua. Els catalans solen reaccionar quan detecten un perill”, assegura.

Una altra cosa seria si algun dia el territori de llengua catalana, o una part del territori, es convertís en un estat independent.  Aleshores, creu Pradilla, “molts usos lingüístics es modificarien per l’autorregulació dels parlants”. Això sí, “l’estatus de preeminència del català hauria d’estar garantit”. “Per què han d’aprendre català si tothom sap castellà i és la llengua de l’estat?”.

Tot això, però, forma part, a hores d’ara, del gènere de la política ficció.