“Som en una emergència lingüística”

Posted on

La Plataforma per la Llengua alerta que el català manté els forats negres i no avança en l’ús social

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l’InformeCAT 2020, un document amb cinquanta dades recents sobre la situació del català que, segons el seu president, Òscar Escuder, certifica que la llengua pròpia viu una situació d’“emergència lingüística”.

L’entitat es mostra preocupada pel poc ús social de la llengua a les grans ciutats dels territoris de parla catalana. Un 35% de la població parla català habitualment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, un 34,8% a la regió metropolitana de València i un 41,3% a Palma. “Perquè una llengua pervisqui cal que sigui present a la vida quotidiana”, ha advertit la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana.

El recull de dades de l’entitat mostra els mateixos forats negres que la llengua arrossega des de fa anys, com el de la justícia (l’ús del català en els documents notarials el 2018 va ser del 9,4%, la segona xifra més baixa dels darrers anys) i el del món audiovisual, on la presència de la llengua pròpia a les grans plataformes de continguts com Netflix és residual. “Això ens preocupa perquè té molta incidència en el jovent”, va remarcar Escuder.

El català també és inexistent en moltes administracions de l’Estat espanyol o, directament, rebut amb hostilitat, com passa en algunes comissaries de policia, que tenen agents que vexen ciutadans i els denuncien pel sol fet de parlar-los en català. Ho demostra el fet que el nombre de denúncies per discriminacions policials als catalanoparlants va augmentar un 85,7% entre el 2018 i el 2019. De fet, un 20,1% de la població de Catalunya creu que no té reconegut el dret de parlar en català a la policia estatal i molts altres, encara que sàpiguen que poden fer-ho, no gosen.

Els gros dels catalanoparlants no acaben de tenir clar quins són els seus drets lingüístics, tot i que el 71,5% dels ciutadans de Catalunya pensen que les institucions de l’estat espanyol no fan prou per protegir i promoure la llengua catalana, segons una enquesta de la Plataforma per la Llengua feta l’estiu de l’any passat. Tampoc no tenen gaire clar, si més no la meitat dels habitants de Catalunya, en quins territoris es parla la seva llengua. Només el 44,5% són conscients que la llengua pròpia de Barcelona, València, Palma, Fraga, l’Alguer, Andorra i Perpinyà és la mateixa, una xifra encara menor entre els joves d’entre 16 i 29 anys, un 61,5% dels quals, creuen que el català, el mallorquí i el valencià són coses diferents.

Per revertir la “tendència a anar pitjor” dels darrers anys, Escuder proposa que es demani a les Corts espanyoles que el català esdevingui una “llengua oficial d’estat” com ho són el flamenc, el francès i l’alemany a Bèlgica. “Això ajudaria que es garantís la igualtat del ciutadans parlin la llengua que parlin”, justifica el president de la Plataforma per la Llengua, que posa com a exemple la protecció de què gaudeix l’alemany a Bèlgica encara que només el parlin 50.000 persones.

A Catalunya Nord i a l’Alguer, la situació de la llengua és molt delicada per l’escàs ús social i la desatenció de les administracions, però tenen a favor la voluntat dels ciutadans d’impulsar-ne l’aprenentatge, especialment a l’escola. A l’Alguer, la darrera enquesta d’usos lingüístics, feta per la Generalitat de Catalunya el 2015, mostrava que el 92,3% dels ciutadans volien que els infants aprenguessin català a l’escola.

1 thought on ““Som en una emergència lingüística”

  1. L’any 1936, les Balears tenien 300.000 habitants. Avui vorejam 1.200.000: la població s’és quadruplicada.
    Segons l’article sobre la situació d’emergència del català, devers el 50% de la població de les nostres illes parla normalment català. Dades en mà, es veu clarament que, malgrat les fortíssimes onades immigratòries del 1936 ençà, hi ha hagut una integració molt forta dels immigrats.

    Jo mantenc sempre la meva llengua (tot i parlar-ne sis més, entre les quals l’espanyol). Però és que l’espanyol (el “foraster”, en diem ací) no el faig servir pràcticament mai.
    És ver, dissortadament, que tenim clapes territorials on la immigració no s’integra, però també ho és: 1er) No sé cap família mallorquina que, diguem els vint anys darrers, que no hagi parlat català als infants (n’hi deu haver qualcuna, segur); 2n) Estic a la Part forana i és de veure la quantitat d’infants d’immigrats, sobretot del Magrib i de l’Europa de l’Est, que són catalanoparlants normals.

    Voldria alertar contra una mena de pessimisme militant que pot descoratjar molta gent nostra. Hem d’esser lúcids i no ignorar que la situació del català no és la ideal, ni de bon tros. Però cal no caure dins un pessimisme inoperant i desarmador. Al contrari, hem de redoblar i activar la nostra militància lingüística, que és militància de país.

Comments are closed.