Una llengua ens agermana

Posted on Tagged

El Barça juga un paper clau en la promoció del català i encara té camp per córrer

El Barça és, sense cap dubte, la cara més visible de Catalunya al món i, fins i tot, de la llengua. Començant pel seu nom popular, un escurçament de Barcelona que, com diu la cançó, “el sap tothom”.

Com a entitat més popular del país, ha jugat, històricament, un paper clau en la catalanització de la societat. En algunes ocasions perquè era pioner en avenços de la llengua i, en d’altres, perquè per la seva dimensió empenyia com cap altra en el camí cap a la normalització lingüística. Fins i tot en les ocasions en què el club no ha estat a l’altura de les circumstàncies el seu paper ha servit, si més no, com a termòmetre del país o d’una part d’aquest.

“El país treu més profit del Barça que no en perd”, opina Jordi Mir, filòleg, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i exassessor de Joaquim Maria Puyal en les transmissions radiofòniques dels partits del Futbol Club Barcelona. Mir recorda que el club ja feia assemblees en català als anys seixanta, en plena dictadura franquista, i que va viure episodis com l’enfrontament de l’aleshores president, Agustí Montal, amb el règim per utilitzar el català en la megafonia. “Era una provocació que no es podia admetre”, rememora el filòleg, que subratlla també el paper pioner del Barça en la retolació en català al Camp Nou, cosa que no passava, per exemple, al Liceu. “No era fàcil retolar en català en un club tan gran. No era com fer-ho a l’Orfeó Gracienc”, destaca Mir

L’adopció del català com a idioma oficial del F. C. Barcelona ve de més lluny, de fa més d’un segle, l’any 1916, una efemèride que el club va celebrar l’estiu del 2016. El responsable d’aquella fita històrica va ser Gaspar Rosés, escollit president del Barça l’1 de juliol de 1916, que va ser qui va ordenar escriure l’acta de la reunió d’aquell dia en català i va instaurar aquesta llengua com a oficial del club. “Avui dia 1er de juliol de 1916 a les 6 de la tarde, i en la Sala de Juntas del F. C. Barcelona la vella Directiva ha donat posesió als Srs. Elegits en la darrera asamblea general de socis”, deia l’acta, escrita en una llengua precària, però que va ser el primer cop que s’instaurava el català com a llengua oficial del club, un fet que s’ha mantingut fins ara amb els llargs parèntesis dels períodes de la dictadura de Primo de Rivera i Franco.

“El Barça, que era pioner en moltes coses, en aquell moment també ho va ser en l’ús del català en un moment en què la llengua dominant en qualsevol entitat pública o privada era el castellà”, remarca Josep Vives, portaveu del F.C. Barcelona, que afegeix que el club va voler “posar en valor” aquell “primer document oficial escrit del Barça” en la commemoració de l’efemèride.

Neus Faura, doctora en Filologia Catalana i experta en el llenguatge dels mitjans de comunicació en els esports i, particularment, el futbol, coincideix a destacar el “compromís del Barça amb la societat catalana” inclòs l’“ús de la llengua”, però matisa que no totes les directives han tingut la mateixa sensibilitat amb el català i posa com a exemple de “tebiesa” en la defensa de la llengua el president Josep Lluís Núñez.

Faura remarca la “qualitat de la llengua en les publicacions internes” del club i la contribució de la premsa a normalitzar el llenguatge del futbol en català. Primer ho van fer -explica Faura- publicacions com el setmanari esportiu Xut!, que va incorporar a l’idioma anglicismes del futbol abans del franquisme, i, molts anys més tard, periodistes com Joaquim Maria Puyal, que “va trobar un estil que va connectar amb la gent, que tenia el català molt arrelat”.

Segons Jordi Mir, “gràcies a Puyal l’esport a Catalunya se sent en català”. “No hi havia tradició de retransmissions esportives en català i ara a ningú se li acut retransmetre partits en castellà”, assenyala Mir, que compara la situació de la llengua en aquest terreny amb la presència raquítica que té el català en el món de la justícia. L’assessor de Puyal recorda les reticències i les dificultats que hi havia quan el periodista es va llançar a l’aventura de radiar els partits del Barça en català i com, amb l’ajuda de l’aleshores president del club, Agustí Montal, la de Joan Granados i la de Jaume Rosell van fer-se un forat a l’FM, que aleshores era una freqüència secundària.

Puyal, amb l’ajuda de Mir, va crear un llenguatge propi per a les retransmissions de futbol en català net de castellanismes i ric en sinònims i maneres de dir les coses que va ser adoptat, en bona part, pels locutors que van venir després. “Va ser un èxit perquè Puyal no només va incorporar el català en aquest camp sinó que ho va fer amb un llenguatge amb ganxo, vàlid per a tothom i de qualitat”, assegura Mir, que remarca que tot allò no hauria estat possible sense la “transcendència” que hi aporta un club de l’entitat del Barça.

Justament per la seva dimensió, el F.C. Barcelona ha col·laborat, al llarg dels anys, en multitud de projectes a favor de la cultura i la llengua catalanes. Josep Vives recorda que el club té “convenis de promoció de la llengua i la cultura catalanes amb Òmnium Cultural i altres entitats des de fa molt de temps” i que participarà en la Fira del Llibre de Buenos Aires, de la qual Barcelona n’és la ciutat convidada, per parlar “de Barça, de cultura i d’esport i, evidentment, de llengua catalana i de literatura”. Entre els actes hi haurà una ponència sobre Manuel Vázquez Montalbán. “Sempre hem participat en qualsevol iniciativa per fomentar la llengua catalana i sempre ens hi trobaran”, afirma Vives, que recorda que “el català és la llengua oficial i vehicular de la institució”, tot i que “com que és un club universal, s’hi parlen múltiples llengües”.

Pot fer, però, encara més per la llengua una entitat amb la potència del Barça? Mir creu que sí, encara que “tot i les mancances”, fa una bona feina. Mir posa com a exemple el butlletí de 100.000 exemplars en català que el club edita “amb una normalitat absoluta” i una “qualitat de la llengua correctíssima”. La difusió del català i el prestigi social de la llengua guanyaria molts punts si el parlessin l’entrenador de l’equip de futbol i, especialment, l’estrella. Però ni Ernesto Valverde ni Leo Messi el parlen, si més no, en públic.

L’any 2003, sota la presidència de Joan Laporta, el club va anunciar que introduiria una clàusula en els contractes dels jugadors segons la qual aquests es comprometien a mostrar “sensibilitat i voluntat per aprendre la llengua del lloc on treballen”, però tot plegat va quedar en no-res i la feina del club en aquest aspecte es limita a “promoure que els jugadors utilitzin el català”, segons explica Vives. “Hi ha jugadors que, per pròpia iniciativa, volen aprendre català, com Marc-André ter Stegen. Si ens ho demanen, els ho facilitem, però molts cops ho fan pel seu compte”, assenyala el portaveu del F.C. Barcelona, que afegeix que “la gent que treballa al club té la possibilitat de formar-se en diversos idiomes i en català també”.

En el cas de Messi, que viu a Catalunya des de petit i no se l’ha sentit mai parlar en català, hi juga en contra el seu caràcter tímid i sense la desimboltura fora del camp que sí que tenien exjugadors del Barça com Txiki Begiristain, Julio Salinas, José Mari Bakero o l’ara entrenador del Girona, Eusebio Sacristán, que utilitzen el català amb freqüència. També s’hi va posar un símbol del club com Andrés Iniesta, que va rebre una allau d’insults per aquest fet per part d’alguns aficionats espanyols, i va deixar de parlar-lo en públic.

Mentre Pep Guardiola va ser entrenador del Barça, el català va guanyar presència en l’escena mediàtica esportiva i es va instituir la pràctica que el tècnic respongués, en les conferències de premsa, en la llengua en què era preguntat, un sistema que encara ara provoca, de tant en tant, algun exabrupte en alguns camps de futbol. Els “jugador estrella”, però, no hi ha manera que parlin la llengua pròpia del país, lamenta Neus Faura, que recorda que tampoc Johan Cruyff “no va parlar mai en català”. Una particularitat més que, com tantes altres, s’explica, segons Faura, per un fet: “El Barça és un reflex de la societat”.