“Hem assumit que no aprendre català és legítim”

Posted on Tagged

F. Xavier Vila, durant l’entrevista amb el Diari de la llengua, a la Universitat de Barcelona / R.G.A.

Entrevista al sociolingüista F. Xavier Vila

F. Xavier Vila és el director del curs Els discursos sobre la promoció del català. Perspectives i argumentaris, organitzat pel Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona (UB), reconegut com a certificat d’extensió universitària amb tres crèdits. El curs, que té la preinscripció oberta fins al 15 de desembre, es fa del gener al juny de l’any vinent. Vila n’explica les motivacions i els objectius al Diari de la llengua.

S’ha trencat tant el consens sobre la necessitat de promoure el català fins al punt que cal un curs per remarcar-ne els arguments?

És evident que fa molt de temps que es va trencar el consens. Durant els primers anys d’autonomia havia estat raonablement ampli. A Catalunya hi havia un gran consens social i a Espanya, una mica de complicitat. Als anys noranta això comença a canviar. L’anticatalanisme es rearma de manera intel·ligent i té un poder mediàtic molt important. La creació de les televisions privades va ser una decisió calculada per centralitzar tota la informació a Madrid i centralitzar també en qüestió de llengua. Haurien pogut ser lingüísticament federals, fins i tot tenint la seu a Madrid, però es va anar en la direcció contrària perquè ja es comptava que seria una eina de control informatiu de la població, que és el que ha acabat passant. Quan va arribar el 2000 hi havia un projecte claríssim d’involució, amb laboratoris d’idees com la FAES amb milions d’euros invertits per tal de generar discurs contrari a la diversitat de l’Estat espanyol i legitimar el projecte supremacista tradicional.

I ara com estem?

Ara mateix ens trobem en la situació que a l’Estat espanyol estan triomfant idees amb un plantejament tan absolutament supremacista castellà que fa feredat. Hi ha llibres que són èxits a l’Estat espanyol com Imperofobia, que són explícitament racistes i són èxits de vendes lloats per la intel·lectualitat de dretes i d’esquerres espanyola. Llavors, efectivament, necessitem rearmar-nos.

En quin sentit?

El catalanisme va passar molt de temps desorientat i no hem estat capaços de generar prou línies discursives atractives que reforcin els comportament positius per a la llengua. Posaré un exemple molt clar: a les penúltimes eleccions hi va haver una candidata que va arribar a vantar-se públicament del fet de no saber català i que va aconseguir que els mitjans de comunicació i els altres candidats parlessin en castellà perquè ella estigués còmoda en un debat. Això és la personificació del supremacisme.

El qüestionament de la immersió lingüística per part del PSC n’és una altra mostra?

És una nova mostra que tenim necessitat de replantejar, rediscutir i alimentar-nos intel·lectualment. El catalanisme juga amb desavantatge perquè no té la immensa potència que té l’anticatalanisme pel que fa als mitjans de difusió. En el curs ens interessa el camp de les idees. Veure com, des del liberalisme, hi ha idees que són molt positives per a la promoció del català i de la diversitat lingüística, com des de l’economia hi ha un discurs que ens és perfectament útil, com la reflexió des del nacionalisme ens ha de permetre superar un marasme intel·lectual en què tot sovint donem per bons discursos que són absolutament impresentables des d’un punt de vista intel·lectual.

“A l’Estat espanyol triomfen idees amb un plantejament tan supremacista castellà que fa feredat”

Qui ha de vehicular aquests discursos perquè arribin allà on hagin d’arribar i facin efecte?

La nostra feina és portar gent que ha pensat sobre els diferents corrents de pensament i oferir-ho a la societat. Saber què és pensa i quines són les idees que hi ha a l’abast. La manera de transferir tot això després dependrà de la pròpia societat, de la gent que ve al curs, de si són capaços de transmetre-ho als mitjans de comunicació, a les televisions, etc… Crec que és bo que hi hagi un rearmament intel·lectual i moral pel que fa a la promoció de la llengua catalana en el marc de la promoció de tota una sèrie de valors positius com la diversitat, la democràcia, el respecte per la voluntat dels pobles i la possibilitat de configurar-nos com una societat millor. Les llengües només són un racó d’això, però són importants.

A quin perfil s’adreça aquest curs?

Estem oberts a periodistes que toquin habitualment el món de la política i de la política lingüística, a professionals del Consorci que treballen en la dinamització de la llengua i que volen millorar la seva capacitat discursiva, professors de secundària, responsables de l’administració i, no cal dir-ho, gent que estigui en partits polítics preocupada perquè nota que al seu partit es cau en discursos anticatalanistes, gent que digui: “com pot ser que el meu partit, que sempre havia apostat per la promoció per la llengua, en aquests moments, si parles de promoure la llengua algú et pugui titllar d’etnicista o de xenòfob”.

Els partits catalanistes han dimitit de la idea de la llengua comuna? Ara pot passar que vagin a una població de majoria castellanoparlant i s’adrecin a la gent en castellà.

Jo no parlaria del verb dimitir, però sí que hi ha molta desorientació. Hi ha comportaments i missatges que, potser a curt termini tenen un resultat, però que a llarg termini introdueixen un conflicte i generen unes percepcions que no són positives per a la supervivència de la llengua. Un exemple. Durant molt de temps s’havia dit que era insultant pensar que la població de Cornellà no podia entendre el català. Aquí es cau en el marc mental de l’anticatalanisme i la idea que hi ha una població que sempre serà aliena i al·lèrgica a la llengua catalana. La idea que la llengua d’herència et determina el futur creiem que és errònia. El que volem és que les llengües a Catalunya siguin un projecte del futur, no una rèmora del passat i hi ha gent que sembla haver interpretat que promoure el català és gairebé un atemptat al futur de no se sap ben bé qui.

Abans dèieu que s’havia trencat el consens sobre la promoció del català. Aquest trencament és només polític o també de la resta de la societat?

Entre els polítics és evident perquè hi ha polítics i sectors dins dels partits que no pensen igual pel que fa a la llengua. Entre la població sense responsabilitats polítiques sempre hi ha hagut discrepàncies i plantejaments diferents. Crec que estem anant en una direcció en què el català gairebé seria com un tret individual, un plus que té l’individu, però que no té res a veure amb la comunitat, amb la societat, amb el país i això té els seus riscos. Per tant, necessitaríem pastar una mica més els consensos, replantejar-los i fer-los anar en una direcció bastant més positiva per a la llengua catalana.

“No té ni cap ni peus que uns nanos que han d’aprendre una llengua no la utilitzin i aprovin”

L’administració fa prou per promoure el català?

Doncs, probablement, podria fer molt més des de tots els punts de vista. Ara hem vist que hi ha polèmica pel fet de si els nanos a final de secundària acaben dominant la llengua catalana. Jo sempre he dit que el nostre model d’escola és un model comparativament d’èxit perquè aconsegueix moltes coses. N’hi ha prou per viatjar per l’Estat espanyol i comparar amb altres models lingüístics. Nosaltres arribem bastant més lluny, però això no treu que tingui dèficits i dèficits seriosos. També he dit sempre és que té forats, esquerdes. Com pot ser que uns nanos que, presumptament, estudien en català acabin els seus estudis aprovant l’assignatura de català sense que ningú els hagi sentit mai parlar aquesta llengua? Ens hem passat anys imaginant que hi havia uns presumptes individus catalanoparlants que no sabien parlar castellà. Al Consorci reben nanos de setze anys que han acabat l’ensenyament obligatori, que volen aprendre català i quan els fan una prova els posen en nivells que són molt inferiors del que haurien d’haver tingut. De cop i volta es troben en classes amb companys majoritàriament estrangers. Aquest és un forat que es pot resoldre i ens hem de mentalitzar que això ho podem fer.

Com?

Una de les vies és que l’ensenyament posi èmfasi en la producció oral. Hem de tenir clar que, si més no, en alguns espais dels centres escolars cal que els nanos practiquin les llengües. Oi que entenem que a classe d’anglès s’ha de parlar anglès? Com pot ser que ens diguin que, en determinats centres, a classe de català els alumnes parlen en castellà amb el professor? No té ni cap ni peus que uns nanos que han d’aprendre una llengua no la utilitzin i aprovin.

Què més pot fer l’administració més enllà de l’educació? Sembla que, de vegades, hi hagi certa por de fer segons quines accions per no espantar ningú per la situació política que viu el país.

Cert. S’ha dit: congelarem el debat sobre la llengua fins que el puguem resoldre en un marc propi menys condicionat pels missatges que arriben pels think tanks de Madrid. S’ha baixat el perfil. Potser no cal que cada ics temps tinguem una flamarada, però sí que hauríem de ser capaços d’anar reconstituint algunes idees centrals. Jo en poso una. Som un país que ha acollit, històricament, moltes immigracions. Crec que hauríem de consensuar que no hi ha integració lingüística plena en aquest país si no es dominen les dues llengües oficials. Sembla que és una posició que pot acceptar la gran majoria de la població de Catalunya, entre altres coses, perquè de la gent nascuda a Catalunya la gran majoria saben les dues llengües. Fer entendre que la integració lingüística plena inclou, de manera inexcusable, el català, seria un pas endavant formidable. Ara mateix estem jugant sobre el supòsit que el català és prescindible i que pots estar plenament integrat lingüísticament al país sense entendre el català..

Aquest plantejament incomoda molta gent.

No es tracta de pressionar innecessàriament els més febles, no es tracta de posar barreres innecessàries on no calgui, però sí que hauríem de retornar a la idea, que ha existit tota la vida, que per integrar-se a Catalunya s’havia d’aprendre català. És una idea a la qual hem anat renunciant, probablement perquè en les immigracions que van venir durant el franquisme no es va poder produir una integració lingüística plena i, segurament, per no indisposar-nos amb unes generacions que, segurament, mai no aprendran massivament el català.

La situació és una altra ara.

Sí i en lloc de dir que allò va ser una excepció i que ho respectem perquè la història és com és, però que el nostre futur no pot ser aquest, hem assumit que el no aprendre català és perfectament legítim i que pot conduir a una integració lingüística plena al país. Crec que aquest és un exemple que, tots plegat, ens hauríem de replantejar perquè, a més, bona part de les noves immigracions això ho tenen molt clar. Parles amb algú, del país que sigui, i et diu que per integrar-se plenament en aquest país, sap que ha d’aprendre català. Moltes vegades són els mateixos autòctons els que rebaixen les expectatives dels que venen de fora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.