“Aquests vuit anys no hem recuperat tot el que vam perdre amb Bauzá”
Entrevista al president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Joan Miralles
Joan Miralles va assumir la presidència de l’Obra Cultural Balear (OCB) fa poc més d’un any. L’entitat, que aquest any celebra el seu seixantè aniversari, va aplegar el 28 d’abril passat, una bona part de la societat civil i dels partits polítics en l’acte Compromís amb la llengua en què es va remarcar la importància de fer pinya per impulsar el català. Miralles explica al Diari de la llengua quins són els principals reptes de l’OCB i de les Illes Balears pel que fa a la llengua.
En l’acte de fa uns dies Compromís amb la llengua, us vau comprometre a liderar, des de l’OCB, la lluita pel català. Com ho fareu?
L’Obra Cultural Balear tradicionalment ja ha fet sempre aquesta funció. Al llarg de seixanta anys d’història ha liderat multitud iniciatives cíviques encaminades a fomentar l’ús de la llengua i la seva normalització. Hi ha hagut diades, campanyes com la darrera del Bon Dia, el Mallorca m’agrada… Històricament l’Obra sempre ha tingut aquest rol i ara hem considerat que era molt important que, vist que hi havia unes eleccions, es reclamés des de la societat civil als partits polítics que es comprometin amb la llengua independentment de qui governi o dels pactes que es facin després de les eleccions. Per això hem fet tot un seguit de trobades amb els representants dels principals partit polítics de les Illes Balears.
Han estat ben rebudes les vostres propostes?
Sí, el que passa és que no basta amb tenir una bona predisposició abans de les eleccions, sinó que és important que després, quan es facin els pactes per configurar el nou govern, es tenguin en compte aquestes propostes i no passi, com ha passat fins ara, que la llengua ha estat relegada a un segon pla. Nosaltres sempre deim que és cert que aquests darrers vuit anys no hi ha hagut un govern hostil o obertament hostil com el de José Ramon Bauzá, que va atacar tota la normativa que tenia per funció normalitzar el català, però també és cert que aquests vuit anys no s’ha recuperat tot allò que van perdre amb el govern Bauzá. No s’han fet passes significatives en la normalització de la llengua.
Un dels principals retrets que feu és el de l’acreditació del català per part dels sanitaris.
Això va ser un punt calent perquè, evidentment, suposava la possibilitat que hi hagués centenars o milers de professionals del món sanitari funcionaritzats que desconeguessin la llengua i no garantissin una atenció medico-sanitària en català, cosa que és inadmissible. Però tampoc no m’agradaria que les reivindicacions de l’Obra se centressin únicament en l’àmbit sanitari. Des que aquesta junta té el mandat n’hi ha hagut moltíssimes, tot i que és cert que aquesta ha estat la que ha tingut més repercussió mediàtica.
La justícia ha tombat la llei inicial del govern de demanar l’acreditació del català.
Tota la part normativa és molt complicada perquè, a part de la normativa autonòmica, hi ha l’estatal. En principi, però, la part més important, que és el requisit de dos anys perquè els professionals s’hagin d’acreditar es mantindria. De tota manera, les reivindicacions en l’àmbit sanitari no només eren encaminades a demanar el requisit lingüístic, anaven encaminades a normalitzar-hi plenament l’ús del català: que els pacients i els usuaris puguin usar la seva llengua, però també els mateixos sanitaris. Dins del món sanitari, per exemple, tots els informes mèdics estan en castellà perquè tots els sistemes operatius també estan en castellà, així com la cartelleria. Moltes vegades, quan s’han fet cursos, no s’ha tengut en compte la necessitat de tenir un llenguatge específic en català.
Un altre tema que és important en matèria de llengua és el de l’educació. Quin balanç feu de l’aplicació del decret de mínims?
Des de l’Obra, tenim constància que el decret de mínims, que estableix que com a mínim un 50% de les classes s’han de fer en català, no es compleix. Hi ha alguns centres del litoral i, especialment, centres concertats, on no s’aplica. I, a més, en molts de centres s’aplica malament. La política lingüística que es fa des dels centres educatius no és, ni de bon tros, tan bona com era abans. Un dels aspectes que ho explica ha estat la desaparició del servei de llengües en l’època de Bauzá que, fins fa relativament poc, ni tan sols s’havia plantejat que es tornàs a recuperar. Era un servei que s’encarregava de promoure l’acolliment lingüístic d’alumnat nouvingut o d’incorporació tardana que venia d’altres comunitats i també d’editar materials que permetessin l’ús correcte del català al sistema educatiu. Ara sembla que es vol recuperar, però durant vuit anys aquest servei ha estat interromput.
I quines conseqüències ha tingut?
Ha tingut conseqüències en una part del professorat que abans es podia formar i entenia no només que era important usar el català amb l’alumnat nouvingut, sinó que també tenia eines per fer-ho possible. Moltes vegades, el professorat no té prou consciència lingüística o, fins i tot, tenint-la, actuen com a referents lingüístics amb mancances. Per exemple, poden fer la classe en català, però després el vincle amb l’alumnat el fan en castellà.
Hi ha una generació de joves que canta en català en tot tipus d’estils musicals i això és molt positiu
Això passa a tots els territoris de llengua catalana.
Malauradament, és un problema bastant comú.
Fa uns mesos, es va publicar un estudi que deia que els joves balears cada cop canvien més al castellà.
És un dels símptomes de la pèrdua de l’ús social de la llengua i un dels fenòmens que ho explica és la deixadesa al món educatiu. És una mancança comuna arreu del territori. En el cas de les Illes Balears és evident que s’ha anat enrere. Hem de tenir en compte que els joves, els adolescents, estan molt influenciats pel món audiovisual. Quan va arribar TV3, als vuitanta, pràcticament un 30% o més dels continguts que podia veure un jove eren en català. TV3 va fer una tasca fantàstica a través del Club Super3 per promoure els continguts adreçats als joves en català. Aquesta feina no ha tingut continuació. No ha desaparegut del tot, però no ha crescut al ritme que han crescut els continguts audiovisuals. Avui en dia, els joves ja no miren televisió, miren plataformes digitals, el TikTok… A més, hi ha hagut una població nouvinguda molt important a les Illes Balears. En molts casos, els joves catalanoparlants són una minoria a la classe i canvien de llengua. A més, alguns volen transmetre que usar la llengua és de ser maleducat. Tot això ens du a la situació que estam.
El problema és l’ús social.
En sociolingüística sempre hi ha tres grans variables: coneixements, actituds i usos lingüístics. Hem donat molta importància al coneixement, hem fet molta feina amb l’ensenyament en català, que evidentment era necessari, però ens preocupen molt els usos lingüístics perquè és el que fa que la llengua sigui viva. Potser hem deixat massa de banda aquesta tercera pota, que seria la de les actituds lingüístiques. És a dir, fomentar actituds lingüístiques positives, tant entre el jovent com entre la ciutadania.
Ara tenim un boom de la música en català, amb grups com Antònia Font, Zoo, Oques Grasses, The Tyets… Aquí sí que sembla que hi ha una revifada de la llengua en un àmbit bàsicament de joves.
Sí. Dins d’aquest negativisme en el qual tots caiem també és important celebrar els avenços o les petites victòries. La gent aprèn a usar una llengua segons la seva viabilitat, el seu prestigi i les portes que obri. És important visualitzar aquests petits èxits i deixar molt clar que la situació no és irreversible i que també depèn de tot el que fem els parlants. Que hi hagi una generació de joves ara mateix que està usant la llengua o que l’està triant per cantar en català en tot tipus d’estils musicals és enormement positiu.
Hi ha un canvi d’actitud positiu cap a la llengua?
Jo crec que des de fa uns anys hi ha un cert sentiment entre la població que la llengua recula i que s’hi ha de fer alguna cosa. La llengua ha estat dins d’un calaix massa temps, no ha estat dins l’esfera del debat polític. Hi ha hagut altres temes: la pandèmia, el procés o el turisme que han estat prioritaris i als quals s’han dedicat totes les planes informatives. I la llengua, que va tenir molta importància durant l’època de Bauzá, amb aquelles grans manifestacions en contra de la seva política i tota la feina que va fer l’Assemblea de Docents, després, com un efecte ressaca, no ha estat una prioritat. Jo crec que des de fa un any torna a estar damunt la taula de debat.
Fa poc hem tingut l’èxit aclaparador de l’Acampallengua, que es va fer a sa Pobla.
Els organitzadors de l’Acampallengua són els joves de Mallorca per la Llengua, una entitat que té 25 anys i que des dels seus inicis va tenir la capacitat d’enganxar desenes de milers de joves amb activitats lúdiques que tenen per funció normalitzar l’ús del català. És una entitat que, com moltíssimes d’altres, ha nascut a l’aixopluc de l’Obra Cultural Balear, però és autònoma. La nostra funció és la d’ajudar i reforçar la feina que fan els joves per la llengua.
Els qui duen la bandera del secessionisme lingüístic no usen mai el mallorquí
D’aquí a sis dies hi ha eleccions. Vosaltres sou crítics amb l’obra del govern actual, que podria haver fet més per la llengua, però l’alternativa, per l’experiència que tenim, pot ser pitjor. Teniu por?
Ens agradaria que el PP deixés molt clar que no serà continuador de les polítiques de José Ramón Bauzá. Hem de tenir en compte que Bauzá ara està a Ciutadans i en el seu moment el Partit Popular va dir que abandonava les seves tesis. Ara bé, tampoc no hem de deixar de banda que els pactes que es facin després de les eleccions, i aquí hi ha moltíssimes opcions, algunes mai explorades, que poden determinar que un govern sigui favorable o bel·ligerant amb la llengua, independentment que sigui més de dretes o més d’esquerres. Nosaltres, evidentment, esperam que no hi hagi un govern bel·ligerant amb la llengua, i si és el cas, evidentment l’Obra Cultural Balear serà combativa i plantarà cara.
L’hostilitat cap al català ven menys que fa uns anys a les Illes Balears?
Els ciutadans de les Illes Balears no som impermeables al debat polític que hi ha arreu de l’Estat i hem de tenir en compte que aquí l’arribada de població d’arreu de l’Estat la darrera dècada ha estat molt important. Moltes vegades desconeixen el territori i estan descobrint una mica quina és la realitat sociolingüística i cultural d’aquí. La població nascuda fora del territori arriba al 50% de la població.
Això, en bona part, és pel tipus de llocs de treball que porta el turisme?
Sí, evidentment. Aquests treballadors treballen, majoritàriament, en el sector terciari, sobretot en el turisme i la construcció. També hi ha una part de població turística o residencial, sobretot de ciutadans centreeuropeus, que estableixen aquí la seva segona residència. Molts poden tenir una actitud positiva cap a la llengua, però moltes altres no i, el que és pitjor és que funcionen amb esquemes culturals o mentals dissenyats moltes vegades des de fora del territori, on alguns dels mantres que s’han dit i que són absolutament falsos poden arribar a agafar.
Com ara quins?
Per exemple, que si estudien en català no aprendran castellà. Són dades que s’ha demostrat, en infinitat d’ocasions, que no són certes, però és igual: aquest missatge ha agafat. Em ve el cap aquella d’en Casado que va dir que a Catalunya et posaven pedres a les motxilles quan parlaves català. Aquí sabem que és fals, però moltes vegades aquests mantres guanyen i fomenten un tipus d’actituds lingüístiques que quan arriben aquí tenen el seu impacte. A més, hi ha hagut una certa revifalla del secessionisme lingüístic. Curiosament, els qui duen la bandera del secessionisme lingüístic i que diuen que el mallorquí no és català, són partits que no usen mai el mallorquí o que, curiosament, només han usat el mallorquí per atacar el mallorquí. Són els mateixos partits que volen derogar qualsevol normativa que protegeix la llengua i la cultura i qualsevol estructura de descentralització i autogovern que ens ha permès avançar a tots els nivells.
Hi ha polítics que no donen prou exemple a l’hora d’utilitzar el català. La mateixa presidenta Francina Armengol, en alguna ocasió, ha passat al castellà quan li han demanat que canviï de llengua.
Un dels punts en què hem posat més èmfasi quan ens hem reunit amb els representants dels principals partits polítics és que si fan aquest tipus de canvi i sobretot si se sotmeten a les pressions d’aquells que no suporten que aquí es parli català, independentment que li diguin mallorquí, eivissenc o formenterer, moltes vegades fomenten aquests tipus de discursos perquè, en definitiva, un polític no deixa de ser també un referent lingüístic.
Foto: El president de l’OCB, Joan Miralles, durant l’acte de Compromís amb la llengua, a Palma / OCB
