“El català mostra alguns símptomes que han dut l’irlandès a ser una llengua en perill d’extinció”

Entrevista al professor de recerca sobre el gaèlic Conchúr Ó Giollagáin

Conchúr Ó Giollagáin és professor de recerca sobre el gaèlic, i director de l’Institut de Ciències del Llenguatge de la University of the Highland and Islands (UHI), a Escòcia. Expert en planificació lingüística i en cultura i sociologia de llengües minoritàries, ha fet darrerament conferències a València, Barcelona i Viella organitzades per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC) i el Congrès Permanent de la Lenga Occitana.

Teniu l’irlandès com a llengua materna?

No. Vaig haver d’aprendre la llengua de petit, però des de molt jove m’interessava molt i als meus pares també. Vaig créixer a Dublín, però a Irlanda tenim un pla molt bo que ens permet, durant els mesos d’estiu, passar temps en zones de parla irlandesa, bàsicament a l’oest d’Irlanda, per aprendre la llengua, juntament amb altres adolescents. Ens barregem amb els locals i aprenem la llengua. A més, tots aprenem l’irlandès en el sistema escolar.

Vau aconseguir parlar irlandès amb fluïdesa en aquests campaments d’estiu?

Amb els campaments d’estiu i perquè l’irlandès és una assignatura obligatòria a l’escola. L’irlandès té l’estatus de llengua nacional i no té gaire sentit reconèixer una llengua en la Constitució i no preveure’n l’ensenyament en el sistema escolar. Hi ha molt debat sobre el pla d’estudis de l’irlandès i sobre si el sistema escolar és prou dinàmic.

Quina opinió en teniu?

L’irlandès té molta més protecció oficial i estatal que la majoria de llengües minoritzades del món que tenen reconeixement oficial, però cal demanar-nos si les polítiques que s’apliquen funcionen. Estem traient profit dels nostres diners? Si tinguéssim aquests diners i els utilitzéssim d’una altra manera, obtindríem millors resultats?

I què en penseu?

Jo crec que una bona part de les polítiques es basen en aspiracions poc realistes. Es posa massa l’èmfasi en les esperances dels organismes oficials, en el que pensen que faran per donar suport a la nostra llengua i hi ha una enorme bretxa, bàsicament, entre l’aspiració oficial a l’irlandès i el que està passant.

Poseu-me’n algun exemple.

Per exemple, la comunitat de parlants nadius d’Irlanda s’ha reduït a 20.000 persones. Una de les principals aspiracions culturals de l’Estat independent era secundar i reviure la nostra llengua, però l’únic que s’ha fet ha estat oficialitzar l’irlandès, institucionalitzat-lo. Les polítiques socials, però, són ingènues, no s’han dirigit a la dinàmica de poder entre els parlants monolingües d’anglès i els parlants bilingües d’irlandès. L’irlandès ha prosperat en institucions, organismes de promoció, organismes culturals, acadèmics, arts, però com a realitat social s’està morint.

Reconèixer la realitat vol dir que has de repensar la teva política i molts prefereixen la comoditat de no fer-ho

Per què no funciona la política lingüística oficial?

Perquè l’Estat irlandès creu que pot tenir una política creïble i factible per a l’irlandès només emfasitzant el sistema escolar i l’atractiu artístic o estètic de la cultura de la llengua irlandesa.

Quines polítiques caldria fer?

Per exemple, invertir en projectes econòmics, empreses socials o algun tipus d’innovació en el desenvolupament de la comunitat. Si reorientéssim les polítiques cap a una perspectiva de desenvolupament comunitari, milloraríem l’economia i crearíem llocs de treball. La política lingüística que considera la llengua minoritària com un bé cultural i una assignatura escolar no fa una anàlisi creïble i real de la situació social i política. Potser hi haurà molts castellans interessats en la cultura catalana, però sense cap interès en el català i molts monolingües angloparlants que estimen la cultura irlandesa, però no els interessa la llengua.

Com veieu la situació als Països Catalans?

El català, en comparació amb el món gaèlic d’Irlanda i Escòcia, és en realitat una llengua molt gran, però tot i que és una llengua molt més gran, té la síndrome de la llengua irlandesa. Tot i que hi ha milions de parlants de català, en molts casos són submisos quan s’enfronten al poder social dels parlants de castellà.

Hi ha un estat hostil a la llengua catalana.

Sí, en soc conscient, però cal un debat públic sobre com s’administra el poder social i polític del castellà, sobre quina és l’estratègia política i social per contrarestar la minorització del català. De totes les llengües minoritzades del món, el català en seria una de les més fortes, però ha de fer front a la competència social i a la visió majoritària, la visió castellana del món. Cal coherència en l’estratègia política per abordar aquesta visió massa submisa del poder social i polític dels castellans, fins i tot als llocs on hi ha un nombre més alt de catalanoparlants.

Hi ha més consciència lingüística a Irlanda els darrers anys?

Sempre n’hi ha hagut perquè era part del projecte polític d’Irlanda, però aquest sentiment de pertinença és, bàsicament, a nivell simbòlic, especialment per als qui han après l’irlandès sense tenir-lo com a llengua materna. Pot ser que el parlin, però l’anglès és la seva llengua pràctica, la llengua dominant, la de la interacció social, la dels negocis i de l’educació. Els agrada practicar l’irlandès de tant en tant, però és una llengua ocasional, que s’utilitza per assenyalar quina és la teva identitat. El món real, però, fins i tot per als que tenen més consciència lingüística, és en anglès.

Sovint es parla de la importància dels nous parlants per a les llengües minoritzades.

Hi ha una ideologia dels neoparlants, sorgida d’àmbits acadèmics i universitaris, que es desenvolupa i afirma al marge del grup de parlants nadius. Creuen que si hi ha un nombre prou important d’aprenents d’irlandès es pot compensar la reducció del nombre de parlants nadius.

I no és així?

No. Crec que és una base terrible per a la política social d’una llengua minoritzada que mostra una visió molt ingènua de com funciona la cultura en la societat. Els parlants nadius veuen que els nous parlants obtenen suport moral i recursos de l’estat que, en canvi, no fa res per fer front a les pressions socials que provoquen el declivi del nombre de persones que tenen l’irlandès com a llengua materna. Jo mateix tinc l’irlandès com a segona llengua, però vaig tenir el privilegi de tenir amics quan era adolescent, que eren parlants nadius. Jo formava part de les seves xarxes socials i vaig aprendre la llengua de manera natural.

Es pot viure en irlandès?

Ara visc a Escòcia, però quan vivia a Irlanda,gràcies a la meva xarxa d’amics i a la meva vida professional parlava irlandès.

I quan havíeu d’anar a una botiga, per exemple?

Quan vas a la botiga has de parlar anglès. És una qüestió de supervivència. La situació no es pot comparar amb la d’aquí perquè en certa manera, el castellà i el català, són llengües similars i hi ha un cert nivell d’intel·ligibilitat. Les llengües gaèliques, en canvi, no pertanyen a la mateixa família lingüística que l’anglès i si no ets bilingüe no les pots parlar.

Si continuem així, un matí ens despertarem i no tindrem comunitat lingüística irlandesa enlloc

Fa poc es va estrenar la pel·lícula en llengua irlandesa ‘An Cailín Ciúin’ (The quiet girl), que va estar a un pas de guanyar un Oscar. Què ha suposat per a l’irlandès?

No l’he vista, però sé que se n’ha parlat molt. Tothom diu que ha estat un gran impuls a la imatge de l’irlandès i, probablement, ha animat la gent a interessar-s’hi, però, un cop més, això forma part del discurs hegemònic. Els irlandesos poden fer bones pel·lícules agradables, bona música, però això no compensa la manca de pensament realista ni la manca de suport a les zones de parlants nadius.

Com està la situació a Irlanda del Nord?

Hi ha molta activitat lingüística al nord, però totes les àrees de parlants nadius són a la República. La situació al Nord és pitjor perquè la davallada a les últimes zones de parlants nadius va començar als anys 50. El règim de Stormont no tenia cap interès en irlandès, volien un estat monolingüe. Tot i això, hi ha molta activitat, molt de moviment activista.

L’irlandès és oficial a Irlanda del Nord des del desembre del 2022.

Sí, Westminster ha aprovat una llei per reconèixer-la com a llengua oficial, però la situació és delicada perquè a Irlanda del Nord el suport oficial al gaèlic fa poc que hi és, mentre que a la República ja fa cent anys que hi ha planificació lingüística. Per això la comunitat de parlants nadius d’irlandès s’ha reduït a 20.000 persones concentrades a la República. A Escòcia, els parlants de gaèlic escocès són aproximadament uns 11.000.

Són xifres molt baixes.

Seria interessant que, des del punt de vista del català, es tingués en compte la síndrome de minorització que ha viscut el gaèlic malgrat tots els suports polítics i tots els organismes oficials que ha tingut al darrere. El català manifesta part dels símptomes que han fet que l’irlandès i el gaèlic escocès siguin llengües en perill d’extinció. Això podria ser un motiu per reorientar  la política lingüística a Catalunya.

Hi veieu paral·lelismes?

El  català és una llengua minoritzada relativament privilegiada, però fins i tot les llengües minoritzades amb grans poblacions de parlants necessiten, si hi ha mostres de declivi, repensar el que estan fent per esbrinar què funciona, què no funciona, què hi ha de política simbòlica i si la tasca dels organismes oficials de preservació de la llengua són eficients.

Ho són en el cas de l’irlandès?

El suport oficial a la llengua irlandesa ha prosperat fins a un cert punt, però el nombre de parlants ha continuat disminuint. Hi ha organismes oficials que protegeixen els seus propis interessos i ignoren les proves que posen en qüestió les seves mesures encara que les seves polítiques siguin poc realistes. És per això que molts parlants nadius d’Irlanda i d’Escòcia senten desafecció pels organismes oficials que han de vetllar per la seva llengua.

No hi ha polítics que es plantegin reorientar les polítiques lingüístiques?

N’hi ha pocs. Alguns han llegit les proves de la nostra investigació, que mostra clarament el declivi de la llengua, però la majoria de polítics i de líders oficials s’han dedicat a intentar evitar les proves, negar-les o presentar estudis alternatius que no es basen en cap evidència científica de la situació. Al món gaèlic, a Escòcia i a Irlanda, hi ha massa gent que nega la gravetat de la situació.

Per què passa això?

En part perquè molta gent està còmoda en les seves organitzacions. Reconèixer la realitat vol dir que has de repensar la teva política i la majoria prefereix la comoditat de no fer-ho. És una qüestió d’orgull. És molt difícil per a ells acceptar que la seva política no funciona i que s’estan malgastant els diners.  Si continuem així, un matí ens despertarem, tindrem cossos lingüístics, oficialitat de la llengua irlandesa, però no tindrem comunitat lingüística irlandesa enlloc.