Les altres llengües que volen ser oficials al món

El portuguès i el coreà aspiren a convertir-se en idiomes oficials de l’ONU

El català, el gallec i el basc no són els únics idiomes que aspiren a convertir-se en llengua oficial d’una institució internacional, en aquest cas, la Unió Europea. També hi ha altres llengües, amb molts més parlants, que fan esforços ingents perquè se’ls reconegui l’estatus que creuen que haurien de tenir en l’escenari mundial. Aquest és el cas del portuguès i del coreà, que fa temps que reclamen pertànyer al selecte grup d’idiomes oficials de les Nacions Unides, format, de moment per sis llengües: l’anglès, el francès, el rus, el castellà, l’àrab i el xinès mandarí. També demanen ser oficials, tot i que amb menys insistència, l’hindi, el bengalí, l’alemany, l’indonesi, el persa, el suahili i el turc, tots amb un gran nombre de parlants i una influència cultural o regional significativa.

La demanda d’oficialitat del portuguès es va posar, de nou, a sobre de la taula en la declaració conjunta de la XIV Cimera Brasil-Portugal del febrer passat en què es va crear un grup de treball entre l’Institut Camões i el seu homòleg brasiler Guimareses Rosa “per tal d’analitzar les diferents opcions i modalitats per reforçar l’ús de la llengua portuguesa a les Nacions Unides”.

El portuguès, parlat per més de 260 milions de persones a diversos continents, és la llengua oficial de nou estats, entre els quals el Brasil i Portugal. Tots dos països han demanat, de forma reiterada, que el portuguès sigui llengua oficial de l’ONU amb l’argument de l’abast global de la llengua, la més parlada de l’hemisferi sud, i la seva importància cultural i econòmica. De fet, l’ONU ja n’ha ampliat l’ús en algunes comunicacions i serveis de traducció.

Corea del Sud, per la seva part, ha posat en marxa un comitè per promoure el coreà com a llengua oficial de l’ONU per la creixent influència econòmica, tecnològica i cultural de Corea arreu del món. Seül defensa que la inclusió del coreà reflectiria millor les realitats globals actuals i seria coherent amb el discurs a favor del multilingüisme de les Nacions Unides.

El camí cap a l’oficialitat, però, no és fàcil. L’última llengua a ser considerada oficial a l’ONU va ser l’àrab el 1973 després que els estats àrabs de les Nacions Unides es comprometessin a cobrir els costos inicials de la mesura. Les cinc llengües oficials originals —anglès, francès, rus, xinès i castellà— van ser escollides el 1946. L’anglès i el francès, com a llengües de treball de la Secretaria per la seva importància diplomàtica, i el xinès, el rus i l’espanyol per reflectir la diversitat lingüística i la influència de grans poblacions i potències polítiques mundials. 

Implicacions pràctiques

Ser un idioma oficial de l’ONU té un gran nombre d’implicacions pràctiques. La llengua es fa servir en totes les reunions principals i en la publicació de documents oficials. Es proporcionen serveis d’interpretació i traducció que garanteixen que els representants puguin parlar i rebre documents en qualsevol de les llengües oficials. Aquest estatus també fa visible la importància global d’una llengua i la seva cultura.

Perquè una llengua esdevingui oficial a l’ONU, cal el vot favorable de la majoria dels 193 estats membres. Per això cal vèncer les reticències d’alguns països a acceptar els costos que la mesura pot implicar i els seus efectes pràctics.

La qüestió clau, però, és la visió del món que projecten les Nacions Unides. Les sis llengües oficials actuals no representen ni la meitat de la població del planeta que, a més, ja no té res a veure amb el món sorgit de la Segona Guerra Mundial i és molt més multipolar.

Foto: Assemblea General de les Nacions Unides / Leoy Felipe – ONU