“Tenir una parella lingüística és com anar a la universitat, és molt enriquidor”

Entrevista a Roser Gómez, voluntària lingüística

Roser Gómez és una de les participants més entusiastes del programa Voluntariat per la Llengua, gestionat per Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). Està jubilada i aprofita bona part del seu temps per fer de voluntària lingüística i contribuir a ensenyar català a les seves diverses parelles lingüístiques.

Què és el que us va portar a fer-vos voluntària a la lingüística?

Em vaig quedar vídua l’agost del 2021 i, després d’un temps de reflexió, vaig decidir fer diferents coses i una que em cridava l’atenció era aquesta. Al principi dubtava perquè jo no he estudiat en català i pensava que no podria fer-ho, però una amistat em va dir que es tractava només de parlar amb ells i, em sembla que va ser el gener del 23, que vaig anar al Consorci, vaig parlar amb la Rosa i als quatre dies tenia la primera aprenent.

Com va ser aquella primera experiència?

Fantàstica. Hem fet una amistat molt bonica i, de tant en tant, quedem.

N’heu tingut gaires, de parelles lingüístiques?

Sí, unes vuit o nou.

I d’on són aquestes parelles?

Doncs n’he tingut de Bulgària, de Rússia, d’aquí, una dominicana, una veneçolana, de Madrid, del País Basc…

Soc molt conscient que si no ajudem, perdem el català

Què n’heu après?

És molt enriquidor perquè, a més a més de fer de voluntària, el tercer dimecres de cada mes fem unes tertúlies en què hi ha també voluntaris i aprenents. És com anar a la universitat, és molt enriquidor. A mi m’agrada molt perquè, a part del que jo els pugui aportar, valoro molt l’esforç que fan, sobretot gent com la noia de Búlgària o la de Rússia que, a sobre, tenen un altre alfabet. Jo aporto el que puc, però ells a mi m’aporten molt. És una manera de conèixer gent, cultures, costums, maneres de fer, de pensament. Una era ortodoxa i a mi això em venia de nou i vaig aprendre els costums que tenen per Nadal, totalment diferents dels nostres. La de Bulgària em parlava de l’època socialista, de com de dur va ser. N’estic encantada.

També us deu moure la consciència lingüística, oi?

Sí, tinc molta consciència que si no ajudem perdrem el català. Jo vinc de família castellanoparlant, parlo castellà amb la meva mare i amb les meves germanes, però visc al centre de Badalona i el meu entorn és molt català i em fa ràbia que tot d’un plegat estiguis en un bar i et vingui una noia amb un aspecte físic determinat i li demanin un café con leche. Jo sentia parlar molt català passejant per la Rambla de Badalona i ara hi ja col·legis que fan el pati allà i sents molts nens parlar castellà. Em dol moltíssim. Llavors vaig pensar: «Roser, has de fer alguna cosa».

Les parelles lingüístiques us deuen haver fet comentaris semblants.

La primera parella lingüística que vaig tenir, al cap de potser set o vuit mesos, em va tornar a trucar i em va dir «Roser, no he tornat a parlar català». Llavors en vaig parlar amb la Rosa i em va tornar a obrir com a parella lingüística. Ella treballa en una botiga i és molt difícil que la gent li parli català. Ella em deia: «jo m’adreço a ells en català, però ells em tornen la resposta en castellà». També em vaig quedar molt parada a Sort, on hi havíem anat molt perquè ma mare tenia una casa a prop, de sentir català a no sentir-ne. També em va passar en un poblet molt petit de Mallorca on s’hi van establir els meus avis paterns, que eren els únics que parlaven castellà i van acabar parlant català. Hi vaig anar fa uns anys i no hi vaig sentir parlar català. Això és molt dolorós.

Ara teniu alguna parella lingüística?

Sí, ara tinc un xicot d’una cinquantena d’anys que és de Madrid i aquesta noia que és de Bulgària, amb qui quedem de tant en tant. També hi ha una noia que és dominicana, que té molts problemes d’horaris de feina i em truca.

Deu n’hi do, quanta gent.

Aviam, estic jubilada i, per tant, m’ho puc combinar. De la mateixa manera que pots sortir un dia al cinema o allà on sigui, t’ho pots combinar amb tres parelles. 

També deu ser una manera de fer amics.

I tant. Aquesta noia que és de Bulgària, fins i tot ha vingut a casa i coneix els meus fills. Hem fet una amistat molt bonica. Tampoc es tracta d’això, però si surt una amistat… per què no? Pot sortir una amistat o una bona relació. Fins ara he tingut gent encantadora. N’estic molt contenta perquè és molt gratificant.

Què diríeu a la gent que s’està pensant fer el pas i encara no ho té clar?

Que no s’ho pensin i s’hi llencin de cap perquè és molt maco. Cadascú té la seva manera de fer, però fins ara no hi ha hagut cap tema que hagi estat tabú. De vegades et recomanen exposar un tema. Jo els dic: si voleu tractar un tema concret, toquem aquest tema, i si no, doncs el pregunto per la feina, què fan… A una li vaig dir que la podia acompanyar, si li venia de gust, un dia a plaça, al mercat o al peix, per si tenia problemes amb els noms dels menjars i un dia vam anar a plaça i vam fer la compra. També els dic si els puc ajudar a fer algun tràmit. La veritat és que n’estic encantada.

I fins quan penseu fer-ho?

Fins que la salut m’ho permeti i tingui humor per fer-ho. Hi ha hagut moments en què, per les circumstàncies, he tingut dues parelles i, de tant en tant, tres. Si hi ha un moment en què veig que es fa molt pesat, un dia a la setmana qui no el troba?

Em fa ràbia que estiguis en un bar, et vingui una noia amb un aspecte físic determinat i li demanin un ‘café con leche’

Heu provat la versió virtual?

No, a mi m’agrada més presencial. Fins i tot veus, segons la nacionalitat, com et rep la persona. Per exemple, vaig tenir una russa que mai em tocava. Ni petons ni res. Fins que un dia me la vaig trobar al supermercat, em va dir que havia acabat els estudis i jo li vaig dir: «et puc fer una abraçada?» i ens vam fer una abraçada perquè em venia de gust felicitar-la perquè és una noia que ha fet un esforç increïble. En canvi, per exemple, amb la noia de Bulgària, des del primer dia quan ens vèiem, ens fèiem una abraçada. Amb els altres ens fem dos petons i la noia italiana comença fent petons per la dreta! És molt bonic i, a més, no gastes diners. Com a molt, si fa mal temps o plou, un cafè.

Quines motivacions tenen les parelles lingüístiques per aprendre català?

La majoria perquè els ho demanen a la feina i, de vegades, tenen una parella catalanoparlant que no els parla català. Jo els dic que ells han de ser la seva parella lingüística, però costa. Jo ho entenc perquè a mi em passa una mica amb les germanes, amb qui parlem en catanyol perquè fem unes barreges increïbles. Amb ma mare parlem castellà. També n’hi ha que aprenen català per motivacions personals, com una noia xilena que tenia el pare català, se’n va anar al Xile de Pinochet i va haver de sortir-ne cames ajudeu-me. Parla un català preciós, amb accent xilè. També n’hi ha una, que és argentina, i ho fa per respete all país que l’acull.

Això demostra que n’hi ha molts amb consciència lingüística.

Sí. Al davant de casa meva hi ha un supermercat on hi ha uns nois del Caixmir a qui jo parlo català. Allà hi van a comprar veïnes meves amb qui parlem català. Llavors, arriben allà i diuen: «¿Cuánto de debo?». A alguna li he dit: «Aquest noi està estudiant català». Un dia, el noi em va dir: «No saps com t’agraeixo que em parlis en català perquè tinc el B1 i estic fent el B2 de català, però aquí tothom em parla castellà. I tu ets l’única que em parles català». Jo li vaig dir: «Doncs no pateixis, quan tinguis qualsevol dubte, m’ho demanes». La culpa és nostra. Si nosaltres no prenem consciència…

Fotos: Raül G. Aranzueque