Sense diversitat lingüística no hi ha democràcia
Diversos experts avalen la necessitat de respectar totes les llengües per garantir els drets de tothom en l’Àgora Cívica de Mondiacult 2025
La Unesco ens avisa periòdicament de l’extinció de llengües arreu del món. Segons els seus càlculs, cada dues setmanes desapareix una de les més de 6.000 que es parlen al planeta, de les quals més del 40% estan en perill d’extinció. La pèrdua de llengües s’ha accelerat els darrers temps a causa de la globalització, dels moviments de població i de la mentalitat colonitzadora de molts estats i la preservació de la diversitat lingüística ha esdevingut una missió cada cop més complexa de gestionar.
Així ho van constatar els participants en la jornada La diversitat lingüística en el món d’avui, que es va fer el 26 de setembre passat en el marc de Mondiacult 2025, conferència intergovernamental sobre polítiques culturals que impulsa la Unesco, organitzada per Àgora Cívica i el Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
“La diversitat lingüística és molt difícil de gestionar”, va admetre François Grin, economista i professor a la Universitat de Ginebra, especialista en economia de les llengües i polítiques lingüístiques i autor de l’informe L’ensenyament de llengües com a política pública (2005), sobre els costos i beneficis del plurilingüisme a Europa, en la conferència inaugural de la jornada. Grin va enumerar alguns dels fenòmens que conformen la diversitat lingüística del món actual: les llengües de la immigració, les de la diàspora, les dels refugiats, l’anglès del món dels negocis, les del turisme, les llengües de signes… Tot d’elements que s’han de tenir en compte a gairebé tot el món perquè “molts pocs països del món no són multilingües”, va recordar, i “és molt difícil justificar l’aplicació de criteris jurídics, legals i científics” vàlids.
De fet, cada govern o cada responsable d’aplicar polítiques lingüístiques té criteris diferents sobre què és correcte i què és útil per gestionar la diversitat lingüística. Grin va posar l’exemple de les discrepàncies sobre si és millor, a l’hora de revitalitzar una llengua, prioritzar les comunitats on l’idioma encara hi té prou fortalesa o anar a buscar nous parlants. “No hi ha solucions definitives, sinó pràctiques més o menys reeixides”, sosté Grin, que sí que va donar algunes pautes útils. La principal, reconèixer que la diversitat lingüística existeix i s’hi ha de tractar i que s’han de buscar respostes a problemes que mai no es resoldran del tot. “Ho podem fer una mica millor”, va sentenciar.
Per sort, hi ha algunes eines que “poden servir de guia” com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) i la certesa, avalada per la recerca, que “la uniformitat lingüística no és mai la millor elecció”. Grin va reconèixer que la diversitat lingüística “pot ser utilitzada com a arma per difondre notícies falses i mentides”, però és necessària, de la mateixa manera que ho és la diversitat en el medi natural. La diversitat lingüística –va dir– “és part del que fa la democràcia possible” i “és una responsabilitat compartida de tots els estats” preservar-la. Grin va fer una proposta concreta: l’adopció d’una convenció Internacional vinculant sobre diversitat lingüística. “Seria una contribució vital a la pau”.
La llengua al sistema educatiu
Mentre instruments com la convenció que proposa el professor Grin no arriben, els governs han de treballar amb les eines que tenen a l’abast. Una d’aquestes és el sistema educatiu, que té, entre d’altres, la funció de formar ciutadans competents en les diferents llengües del país. En la taula Diversitat social i diversitat lingüística a les aules, es van mostrar diferents models de política lingüística en el sistema educatiu. El català, el de conjunció lingüística –tot i que se l’anomena sovint immersió lingüística–, va néixer als anys vuitanta fruit del consens de no separar els alumnes per llengua, tal com va recordar Llorenç Comajoan-Colomé, professor a la Universitat de Vic i expert en adquisició de segones llengües, sociolingüística educativa i didàctica de la llengua. El model ha donat mostres les seves febleses els darrers anys, en què s’ha constatat que no garanteix que tots els alumnes assoleixin un nivell òptim de català i, encara menys, el facin servir habitualment. però “no ha anat tan malament” com alguns diuen, segons va assenyalar Comajoan, que va advertir que optar per un model amb diferents modalitats lingüístiques podria dur a un “trencament social”.
El professor va admetre, però, que cal prendre mesures per garantir que tots els alumnes assoleixin les competències lingüístiques com ara oferir formació sociolingüística als docents, especialment als d’educació infantil i als que fan el màster de professor de secundària. També va proposar reforçar la producció oral i escrita i no centrar-se només en la comprensió.
Jasone Cenoz, catedràtica d’educació a la Universitat del País Basc i especialista en multilingüisme i educació, va explicar que a Euskadi la gran majoria d’alumnes opten pel model D, en què l’ensenyament és en basc, tret de les assignatures de castellà i d’anglès, i que cada cop hi ha més estudiants matriculats en aquest model que no tenen l’eusquera com a llengua familiar.
Tot i l’èxit del model, els mestres es troben que els infants i adolescents cada vegada fan més ús del castellà, especialment en les converses entre ells i en els moments de conversa informal com els de l’hora del pati. A més, hi ha un grup de pares reticents al fet que els seus fills aprenguin basc a l’escola amb l’argument que “són a Espanya”. “Cal desenvolupar més el discurs sobre per què interessa aprendre llengües i anar als pares a explicar-los-ho”, diu Cenoz.
Virginia Unamuno, investigadora principal al CONICET (Argentina) i professora a la Universitat Nacional de San Martín, especialista en el multilingüisme, les llengües indígenes i l’educació intercultural bilingüe, va explicar les dificultats que hi ha a l’Argentina a l’hora d’introduir les llengües indígenes a l’escola pel “profund racisme” que hi ha en una part important de la societat i la importància que té la política en l’adopció d’un model educatiu o un altre. Unamuno va posar l’exemple d’una escola xinesa a l’Argentina que fa la meitat de les classes en castellà i la meitat en xinès gràcies a un acord entre la Xina i l’Argentina.
Una altra pota clau en la gestió de la diversitat lingüística és l’econòmica i la judicial, que va ser tractada en la taula rodona Drets lingüístics i raons econòmiques per la diversitat lingüística. De fet, el camí cap a l’oficialitat del català a la Unió Europea ha topat contra aquests dos arguments, l’encaix judicial i la despesa econòmica, com a justificació esgrimida pels estats que s’hi oposen.
“El sistema de reconeixement de la diversitat lingüística a Europa és jeràrquic, asimètric i desigual”, va explicar Vicenta Tasa, professora de Dret constitucional a la Universitat de València (UV) i experta en drets lingüístics. “El valor real d’una llengua no està en funció del nombre de parlants perquè sinó nosaltres [els catalanoparlants] tindríem molts més drets. Està en funció de la importància o del suport polític que tinga al darrere, que li done l’estat d’on esta llengua forma part o és originària”, va assenyalar Tasa, que va recordar que “més de 40 milions de persones no tenen dret a usar la seua llengua de forma normal davant les institucions europees en condicions d’igualtat amb aquelles llengües que la UE sí que considera que són oficials com ara el maltès o l’eslovè” amb menys parlants que el català.
A l’Estat espanyol també passa que les llengües diferents del castellà tenen una consideració jurídica “de segon ordre”. “Cap llengua que no siga el castellà té garantits els drets en tots els àmbits”, va dir Tasa, que va denunciar que, a més, des de la sentència del 2010 contra l’Estatut de Catalunya s’ha agreujat “la regressió dels drets lingüístics”. El català viu, per tant, en una situació de “suboficialitat” a l’Estat, fet que no impedeix, segons la jurista, l’oficialitat del català –juntament amb el gallec i el basc– a la UE: “tècnicament és possible”.
En relació a la despesa econòmica d’incorporar nous idiomes a la llista de llengües oficials dels 27, Tasa assenyala que és una “objecció recurrent”, però recorda que el “dret a viure en la llengua pròpia” és un dret humà reconegut per l’ONU i que “els drets lingüístics són drets humans previs”.
En el mateix sentit es va expressar Michele Gazzola, expert en polítiques lingüístiques i professor de política pública a la Universitat d’Ulster, que va afegir, a més, arguments econòmics per donar suport a la diversitat lingüística. A part de defensar la necessitat de garantir “la llibertat d’usar la llengua pròpia”, va recordar que hi ha estudis que demostren que saber català és un avantatge en l’accés al mercat de treball i que té grans beneficis en les segones i terceres generacions d’immigrants.
“Permetre als ciutadans fer coses en la seva llengua implica reduir costos”, va afirmar Gazzola i va advertir dels perills de deixar comunitats sense accés a serveis públics en la seva llengua. “Si ignorem això, el cost pot ser molt alt i porta a la discriminació, la segregació i a la incomprensió dels tractaments mèdics”. “La política lingüística és transversal, ho abasta tot. Per això calen metges i jutges bilingües”, va advertir.
El cas “paradigmàtic” de Catalunya
A Catalunya, la patata calenta de la gestió de la diversitat lingüística la té ara el conseller de Política Lingüística, F. Xavier Vila, que va advertir que “Catalunya és un cas paradigmàtic” en aquesta qüestió. “En un segle i mig hem passat de ser una societat monolingüe, amb una llengua oficial impostada, però sense ús al carrer, a ser una societat amb dues llengües orals pròpìes i una llengua de signes pròpia, tres llengües oficials, centenars de llengües d’immigrants i amb un coneixement de l’anglès en una progressió molt ràpida”, va descriure el conseller.
Vila va entomar el repte de “gestionar adequadament la diversitat lingüística per tal de desenvolupar un model de multilingüisme social que sigui autocentrat, sostenible, just i solidari”, tot i que, com va quedar clar durant la jornada, no és una empresa fàcil. La qüestió és avançar i, com va dir François Grin, fer-ho “una mica millor” cada dia.
Foto: Una taula rodona de la jornada ‘La diversitat lingüística en el món d’avui’ / Departament de Política Lingüística
