“L’alguerès és molt més viu del que es veu a primera vista”

Entrevista a Pol Rovira Candela, creador i president de Connectem l’Alguer

Pol Rovira Candela, un jove de Granollers, ha cridat l’atenció de molts catalanoparlants amb els seus vídeos a les xarxes socials on explica les seves experiències a l’Alguer i dona a conèixer el català d’aquesta ciutat de Sardenya i la seva cultura. Va anar a l’Alguer a fer les pràctiques del treball de fi de grau de Dret i Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i va fer les pràctiques a la Delegació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer i. Després va decidir quedar-s’hi a viure i va crear l’associació Connectem l’Alguer.

Per què vas voler anar a l’Alguer?

Hi ha unes motivacions personals i després unes de més acadèmiques o professionals. La motivació personal és que els meus dos progenitors, el pare i la mare, són filòlegs catalans. El meu pare va venir aquí l’any 89 o el 90 i, des que ben petit, m’ha fet saber sempre que hi havia un poble a Sardenya, a Itàlia, on s’hi parla català. El meu pare no em permetia dir maco, com diem a Catalunya, perquè sempre em deia que a l’Alguer significava boig. Allò em cridava molt l’atenció. Jo soc un foll de la llengua catalana i estic molt polititzat també. Tinc un sentiment molt arrelat de pertinença al domini lingüístic català i a la nostra llengua.

Deus haver trobat una situació lingüística molt diferent de la de Granollers.

A Granollers la situació de la llengua està bastant magra. A més, visc al barri de les cases barates de Granollers i la vitalitat del català està molt complicada també allà. Això ha accentuat la meva estima i el meu activisme lingüístic. Per una sèrie de vivències personals, vaig tenir l’oportunitat d’aprendre italià sense fer cap classe, a través del contacte humà. Estava estudiant un doble grau de Dret i Ciències Polítiques que, gràcies a Déu, he acabat, i vaig pensar en la possibilitat d’aprendre, millorar i posar en pràctica l’italià que havia après. Vaig pensar que no hi havia un lloc millor per mi que l’Alguer per complir amb això perquè tenia interès a conèixer quina era la realitat de l’Alguer.

Quina realitat et vas trobar? 

Als Països Catalans no tothom sap que a l’Alguer es xerra català de l’Alguer, l’alguerès, i la gent que ho sap sempre té la percepció que qui el parla és la gent gran. Ningú acaba de saber ben bé quina és la realitat d’aquí. Segurament per això el meu perfil ha tingut èxit, perquè jo intento explicar una mica, o faig que ells expliquin quina és la realitat, sense embuts. Jo vaig anar a parar al barri de la Parrera, la Pedrera, pronunciat en català central, que és un dels barris on es manté més l’algueresitat, sempre molt constrenyit a la gent de 55 anys o més. Vaig fer el meu primer contacte amb una algueresitat molt autèntica amb la gent d’aquests bars perquè soc un paio molt de carrer i vaig connectar molt ràpidament amb ells. Vaig tenir la sort de coincidir amb els inicis de [la colla castellera] dels Mataresos de l’Alguer, de la qual soc soci fundador. També soc fundador del grup d’animació del Balonmano Granollers i em vaig trobar que a l’Alguer hi havia un grup d’animació que es deia Testardi Catalani (Testardos Catalans), amb una simbologia molt catalanista. Vaig tenir uns punts de referència molt clars, més enllà del de la Delegació de la Generalitat a l’Alguer.

Quan els algueresos van de turistes a Barcelona no els entenen perquè no es troben gent catalana

Hi ha un bon teixit associatiu a l’Alguer?

Com passa a Catalunya, tota la gent que participa en associacions culturals és la més conscienciada i la que fa més ús de la llengua i la cultura. En un primer moment em vaig trobar que l’alguerès quedava una mica reduït a la gent més gran i als espais culturals. Després he anat evolucionant molt i he vist que, realment, l’alguerès és molt més viu del que es veu a primera vista. A l’Alguer hi ha un teixit associatiu bastant potent. Vull aclarir, però, que, encara que jo sigui jurista i politòleg, faig un discurs popular o antropològic.

Del que veus de primera mà.

Exacte. Ara treballo en un supermercat i formo part de diferents entitats i tot això ho visc de primera mà. I, sí, l’Alguer té un teixit associatiu bastant fort, però, de la mateixa manera que passa amb la llengua catalana de l’Alguer, està minvant. Soc conscient que estic veient els últims llampecs del que ha sigut històricament l’algueresitat, que encara és present i encara és viva. En aquests espais culturals relacionats amb la llengua i la cultura de l’Alguer, la llengua majoritària és l’alguerès sempre.

A què et refereixes amb els últims llampecs?

A les persones que representen allò que havia sigut temps enrere l’alguerès i l’Alguer. Ara els parlants habituals d’alguerès són gent de quaranta anys o més. Tot i això, et diria que els dels trenta als quaranta, tots els saben i dels vint als trenta també. El problema són els nanos de menys de vint anys, que n’estan molt desconnectats. No podem pretendre que l’alguerès es mantingui com havia estat abans, que era la llengua d’ús habitual i quotidiana. Això no tornarà a passar. L’alguerès no tornarà a ser la llengua habitual dels algueresos, però hem de fer espais on es pugui mantenir l’alguerès, espais culturals i de relacions personals.

Tu expliques en el vídeo que intentes fer tota la vida que pots en alguerès. És difícil?

Jo vinc d’un context de resistència lingüística brutal a Granollers, on la situació està fomuda. Soc dels qui a Granollers parlo català amb tothom, no parlo castellà mai i no hi ha ningú que em faci canviar de llengua. De fet, gent que no parla mai català, amb mi ho fa. Vinc ja molt entrenat d’això a Catalunya. Quan vaig arribar a l’Alguer, el primer que vaig fer va ser aprendre l’alguerès perquè, al principi, amb el meu català vallesà hi havia dificultats amb l’intercomprensió, tant d’ells cap a mi com jo cap a ells. I, a poc a poc, vaig fer el procés d’aprendre l’alguerès. I ara hi ha molta gent que està contenta i que s’ha sorprès perquè el parlo bastant bé. Quan et poses a parlar en el seu registre i ho fas de manera supernatural i normalitzant-ho com ho faig jo, t’adones que és ple de gent que té competència passiva d’alguerès.

També gent jove?

Sí, gent jove també. Ara, si ens poséssim a parlar com estem fent tu i jo, no ens entendrien. Però si em poso a parlar amb ells, com em relaciono amb la gent de l’Alguer, t’entenen. Potser et responen en italià, però com que ja els estàs creant un estímul, de mica en mica, si hi insisteixes, aquesta persona t’hi afegirà una frase, t’hi afegirà una expressió, de cop et fa una pregunta en alguerès… De competència passiva n’hi ha molta, el problema és que no tenen estímuls o no es veuen amb cap tipus d’incentiu d’emprar-lo perquè l’italià és la llengua majoritària i, com tots sabem, estem passant uns processos globals d’homogenització lingüística arreu i l’Alguer, com Catalunya o com la Sardenya, no se n’escapa.

Et va costar gaire aprendre la varietat algueresa del català? 

No et diria que sí, perquè soc molt defensor de la unitat lingüística i llavors semblaria que he hagut d’aprendre gairebé una altra llengua i no és cert. Però, és clar, hi ha diferents qüestions: els sardismes, paraules que venen del sard, els italianismes… Després no hi ha només el tema lèxic, sinó també el fonètic. Al final, el català que parlen aquí, com l’italià que parlen, és un català parlat per gent sarda, amb les seves entonacions, amb els seus rotacismes fonètics… El més difícil per a mi va ser adaptar-me a aquesta variació fonètica i després a la prosòdia, que és l’entonació, que, evidentment, és superdiferent de la nostra. Al principi em costava moltíssim dir gelmà en lloc de germà.

Ha faltat fer la feina d’acostar les diferents particularitats de la llengua i posar-les al mateix nivell. Sembla que la norma general hagi de ser parlar el català central

No et costa passar del català alguerès al central i viceversa?

No. Tinc molts defectes, però tinc facilitat amb les llengües i soc capaç, en un mateix context, de parlar català, alguerès, italià, i no tinc cap dificultat a girar-me i cada cop parlar una cosa diferent.

Com veuen els algueresos, els catalans de Catalunya, com tu?

Hi ha diferents punts de vista i n’hi ha un que em repeteixen molt. Quan van de turistes a Barcelona em comenten que no els entenen quan parlen alguerès i no perquè es trobin un català que no entén l’alguerès, sinó perquè no es troben gent catalana. Després hi ha molta gent gran que, com que abans hi havia molt més contacte entre l’Alguer i els Països Catalans, tenien molta més relació amb gent de parla catalana d’arreu dels Països Catalans. Ells, que formen part de la nació de Sardenya, ens veuen com un poble molt fort, molt reivindicatiu, molt organitzat. I això m’ho fan notar molt. La majoria dels catalans que venen a l’Alguer venen per qüestions acadèmiques, institucionals, econòmiques o turístiques, però no s’han trobat mai amb un català que faci el que estic fent jo, que treballo en un supermercat, formo part de les associacions… Hi ha una certa part de l’algueresisme que és una mica contrària a les institucions catalanes perquè han vingut una miqueta, des del seu punt de vista, amb aires de la mare pàtria, que arriba aquí amb els diners de Barcelona, amb un poder econòmic, institucional, polític, acadèmic, que la majoria de la gent algueresa no té, i decidint, de vegades, què s’ha de finançar o què no. Hi ha certa part dels algueresos que això ho veuen una mica de recança, la veritat.

Potser, de vegades, des des de Catalunya es veu l’Alguer com una cosa exòtica.

Però tampoc ens hem de culpar els catalans perquè a Catalunya també ha faltat explicació de què és l’Alguer. Sempre ha sigut una gran incògnita què passava a l’Alguer, qui eren els algueresos, què pensaven. Sempre havia quedat molt restringit, a certs espais molt culturals. Jo crec que l’algueresitat pot ajudar els catalans del Principat a deixar de ser tan paternalistes com som a vegades. I no cal anar a l’Alguer. Hi ha catalans que es troben un mallorquí i és com si s’haguessin trobat qui sap què. Doncs amb un alguerès encara més. Ha faltat fer la feina d’acostar les diferents particularitats de la llengua catalana i posar-les al mateix nivell. Sembla que la norma general hagi de ser parlar el català central.

Quina tasca feu a l’associació?

Diferents tasques. A grans trets, la valorització i la normalització de l’alguerès a través de trobades informals. Jo tinc un grup de joves, de més de cinquanta persones a WhatsApp, que té interès per la llengua i sap que l’alguerès està en una situació delicada. A través d’aquell grup, però també des de les xarxes, intentem normalitzar el fet de parlar alguerès en qualsevol situació quan ens trobem. Després hi ha la creació de vincles amb els Països Catalans. L’alguerès ha de mantenir-se i fer-se fort per si mateix, però els Països Catalans donen estímuls i incentius als algueresos per mirar més enllà de la ciutat de 40.000 persones. També tirem endavant projectes concrets, com un pòdcast. Estem a punt de crear un grup de teatre de joves en alguerès i estic també amb el Club de Futbol i dels Testardos Catalans intentant buscar vincles amb els Països Catalans. Anem fent, a poc a poc, una feina de formiga.

Fotos: Cedides per Pol Rovira Candela