“El catanyol és un mal de creixença del català”

Enric Gomà durant l’entrevista amb el Diari de la llengua, a Barcelona / R.G.A.

Entrevista a l’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà

Raül G. Aranzueque

Enric Gomà ha publicat recentment el llibre El català tranquil (Pòrtic), una obra que reivindica una llengua viva i col·loquial, sense les cotilles que, segons diu, imposa massa sovint la normativa.

A qui va adreçat el llibre?

Va adreçat a tots els interessats en la llengua i al públic en general perquè és un llibre humorístic: vol entretenir i fer riure. Vaig a buscar tothom que tingui ganes de passar una bona estona, però també va adreçat a l’acadèmia, a l’IEC (Institut d’Estudis Catalans).

Per què a l’IEC?

Tenim un problema amb l’IEC. Penso que tenim molt ben cobert l’apartat de terminologia amb el Termcat, que és un organisme que funciona molt bé i que, en canvi, la llengua col·loquial depèn del mecanisme anquilosat, secular de la Secció Filològica. En aquest sentit, cal dir que s’ha fet una gran tasca en un punt: el Diccionari descriptiu.

El “tutor de les paraules espúries”, en dieu al llibre.

És una manera divertida de dir-ho. El Diccionari descriptiu, coordinat pel Joaquim Rafel, reuneix 110.000 entrades -el normatiu només en té 70.000-, i aquestes 40.000 de coll són molt interessants perquè ja han passat un filtre lingüístic, no hi ha grans barbaritats, no hi ha castellanismes completament impropis com desde luego, lograr… En canvi, és un català que està una mica en uns llimbs. Hi ha molta gent que diu “tant és si aquestes paraules estan en el normatiu o no” perquè es poden dir i no passa res.

Per què és tan important que hi siguin?

Perquè els correctors te les treuen. Perquè són paraules que no tenen vida fora de la col·loquialitat espontània.

Als mitjans de comunicació sí que hi ha més màniga ampla.

Hi ha màniga ampla perquè l’ésAdir té molts bons criteris, però no gaire tampoc, eh?

Depèn del mitjà.

Depèn del mitjà i del sector. Els llibres escolars i els llibres impresos per a nens són d’un rigorisme i són d’una mirada estricta molt empobridora perquè tenen por de les queixes, tenen por que els pares detectin anomalies i facin retirar el llibre. Fan dir als nens de sis, set, vuit anys làmpada per llum, i tan contents. I fan dir una quantitat de paraules normatives que són alienes al món infantil i al nostre català actual. També passa amb el llibre imprès i molt sovint a ràdio, televisió i cinema. La publicitat també és molt rigorista. Poques vegades llegiràs pistonut en una publicitat perquè no és normatiu, ni perdre pistonada

Filen molt prim.

En cent anys, el català ha tingut una evolució amb interferència del castellà, però també evolució espontània i evolució interna i això s’ha recollit molt poc. Tot el que explico al llibre: els pixapins, els camacus… Llavors et diuen: “això s’ha de veure si s’assenta o no s’assenta”. N’hi ha que porten seixanta i vuitanta anys! Lot va ser una proposta de l’Acadèmia Oberta i ho ha acceptat l’IEC justament quan va de baixa, quan ja es fa servir menys perquè com que la paraula llanterna és més propera al castellà linterna, les escoles s’eviten maldecaps i confusions. A vegades fem normatiu el que comença a anar de baixa i això tampoc no està bé. Cal donar vigor a la llengua actual, la que està ben constituïda, ben formada, la que té cap i peus independentment de si Fabra l’acceptava o no.

“Hem de centrar els esforços en el català col·loquial i espontani”

No era infal·lible, Fabra.

No. També vull dir una cosa que és important. La idea de catanyol ens ha fet mal. És cert que hi ha interferència, és cert que hi ha catanyol, però aquesta obsessió que plana des de fa quinze o vint anys de dir: tot és catanyol, tot és embastardit, tot és interferit, tot és una merda… això no és cert i ens fa molt mal. Qui vol parlar una llengua que és una merda? Ningú.

Abans parlàveu del diccionari normatiu. N’hi ha que diuen que és un colador de castellanismes.

No és veritat. No tot és interferit i no tot és un desastre. És més, vull defensar Barcelona. A Barcelona no es parla especialment malament.

Alguns en diuen xava.

Els barcelonins arrosseguem la creu que el nostre català és deficient, però el català de Barcelona és molt ric, molt variat, molt complex i ha generat també molta llengua en els últims vuitanta anys i abans també. El Coromines t’explica tots els barcelonismes que han aparegut al llarg dels mil anys d’història de la llengua i Barcelona ha estat un motor lingüístic molt important. Aquest català propi de Barcelona cada vegada es va homogeneïtzant més amb la resta perquè qui homogeneïtza és la televisió, que és qui difon l’estàndard actualment, molt per damunt del llibre escrit i dels diaris. Per això tenim un estàndard amb tres variants. el d’IB3, el d’À Punt i el de TV3.

TV3 rep moltes crítiques per la seva suposada castellanització.

TV3 ha fet un gran bé a la llengua. Si mires els 35 anys d’existència de TV3 t’adones de com s’ha polit i com s’han anat esquilant una sèrie de barbarismes, castellanismes i interferències estranyes. Que n’han sortit de noves? És cert. Que hi ha locutors que parlen millor i que parlen pitjor? També. La Rosalia fa una cançó que la senten milions de persones arreu del món en català i diu cumpleanys i tothom s’enfada i es desespera. No ens desesperem tant. Mirem les parts bones a tot. TV3 és un motor lingüístic importantíssim. No comparteixo totes les seves opcions però li reconec una força i un encert molt grans.

S’hi parla massa castellà, a TV3?

TV3, a part de la missió lingüística, també té una missió social, que és reproduir, l’estat de la societat catalana i a la societat catalana hi ha dues llengües molt majoritàries: el català i el castellà amb avantatge per al castellà. De manera que és normal que a TV3, quan fan entrevistes espontànies pel carrer surti castellà. Es podrien variar una mica els percentatges, però a TV3 hi ha d’haver castellà. És un reflex de la seva societat i pretendre fer una televisió 100% en català a TV3 crec que seria un error.

També hi ha la demanda que TV3 recuperi el 3XL, que revifi el Club Súper 3… Hi ha poc contingut audiovisual en català per a joves i nens.

I tant! Això ho comparteixo plenament. TV3 té un senyal completament desaprofitat, que és el d’Esport 3 amb una audiència irrisòria i només té la justificació que hi treballen, vuitanta o cent o cent vint professionals de la casa. És molt més urgent tenir un bon canal de cultura juvenil connectat amb les xarxes socials, amb els usos juvenils, amb altres maneres de lleure que té la gent de 15, 18, 22.

En això se suposa que s’hi està treballant.

S’hi està treballant i algunes coses que he vist han tingut molt bon resultat, però s’hi ha de continuar treballant. És importantíssim. El web de TV3 també s’hauria de convertir en una miniplataforma. Hauria de tenir components de plataforma per posar a l’abast del ciutadà materials audiovisuals en català com ho té HBO, Filmin i Netflix.

“Els pronoms febles poden desaparèixer però no desapareixerà el català”

Fem massa castellanismes els parlants?

Jo sempre dic que el català ha de tenir castellanismes, és absurd dir que no ha de tenir castellanismes i anglicismes, gal·licismes, germanismes, italianismes… Que en català hi ha castellanismes? No em preocupa. Castellanismes introduïts al segle XVII o al segle XVIII? No em preocupa. Que tot el català sigui un calc del castellà? Això sí que em preocupa, però no és el cas. A mi no em poden vendre que cinturó és un castellanisme entrat al segle XVIII i que n’hem de prescindir. Hem de dosificar els esforços. No pot ser que els esforços vagin en totes direccions i d’una manera continuada i obsessiva perquè ens en cansarem.

En què els hem de centrar?

En el català col·loquial i espontani, en la naturalitat, en el català habitual. El nostre registre més habitual és l’informal. Parlem amb la família, amb la dona, amb els amics, a les relacions de feina, en el dia a dia, amb els veïns i adoptem l’estàndard formal quan redactem una carta, quan fem una conferència, quan fem una al·locució formal en el món laboral. Aquest 36% de població que té el català com a llengua habitual l’hem de fer augmentar i el farem augmentar gradualment. El que no ens podem imaginar és que en cinc anys passem del 36% al 58% en les enquestes d’usos lingüístics. Això no passarà. Si en l’enquesta del 2023 passem del 36% al 38% podem estar molt contents.

Compartiu la idea que el català viu una “emergència lingüística”?

Jo defenso una idea que em sembla positiva. Som una llengua de primer món, que té mitjans de comunicació, món laboral, alfabetització, una sanitat amb cap i peus, una societat d’acollida… Té molt a favor. El català no és una llengua rural, aïllada, parlada per vells. S’ha de treballar en el món juvenil, en l’acollida d’immigrants, en una sèrie de fronts. Emergència en alguns sectors? I tant! Emergència general? No la veig tant. En els últims quaranta anys s’ha avançat en molts terrenys: en el món laboral, en l’administratiu, en els mitjans de comunicació… Que els grans diaris de la premsa catalana siguin tots en català i en castellà als anys vuitanta era impensable. Que la ràdio sigui un 60% en català era impensable. Tenim dèficits en la justícia, en els audiovisuals, però hem avançat molt.

Quins problemes té el català?

No ho diem mai, però el català té problemes de creixença, problemes propis d’haver crescut, no d’haver minvat. En quaranta anys ha envaït terrenys que eren feus del castellà i com que el català no tenia terminologia ha hagut d’afanyar-se a generar terminologia i ha generat llengua de fusta. El catanyol també és un mal de creixença perquè milers de persones d’origen castellanoparlant s’han incorporat al català i això ha fet que parlin un català calcat de la seva llengua d’origen, amb paraules amb l’arrel acostada a la seva llengua d’origen en què no troben a faltar els pronoms febles perquè en la seva llengua d’origen no hi són perquè van desaparèixer al segle XV.

Això és un senyal de cap a on anem?

Els pronoms febles poden desaparèixer, però no desapareixerà el català. Serà un empobriment de la llengua, però no serà la mort de la llengua. Espero que no passi perquè ens són pràctics, útils, ens funcionen bé. Ara bé, si tothom té ganes de començar a dir amb ell i per ell i en ell hi haurà un moment en què ens hi acostumarem i si tothom té ganes de dir tinc dos en lloc d’en tinc dos, potser en cinquanta, setanta i vuitanta anys no tindrem pronoms febles, però no comportarà la desaparició del català. Hauria sigut una mutació, un empobriment, espero que no passi, però tampoc no hem de ser catastrofistes.

Si ara l’IEC us deixés triar deu paraules perquè entressin al diccionari normatiu quines escolliríeu?

Arreglem el Déu-n’hi-do, per exemple, que és pronunciable però no és escrivible tal com l’escrivim, amb aquella quantitat de guions i apòstrofs, quan s’ha fossilitzat d’una manera que ja no sabem que és Déu, ni sabem que hi ha el verb donar. La meva generació s’emmirallava en l’anglès, als anys vuitanta, però totes aquestes aglutinacions de l’anglès, quan ha arribat l’hora de fer-les en català tothom ha tingut por.  Que encara haguem de reivindicar el sisplau… Els castellans fan grans invents. El finde va bé: és ràpid, econòmic i eficaç. Si nosaltres tinguéssim un invent equivalent ens aniria molt a favor.

Tenim el ‘capde’.

Està prou estès? Si rebés la benedicció de la norma seria un impuls fenomenal perquè seria present als mitjans de comunicació.

En un telenotícies no diran “que tingueu un bon ‘capde'” encara que sigui normatiu.

Ho poden dir en els magazins de mig matí i de tarda de televisió i de ràdio. Des de l’Institut es poden empènyer moltes solucions. A mi, quan una noia de 22 o 24 anys diu: “sispli, passa’m això” ho trobo divertit. És una barreja del sisplau amb una terminació que ve de l’anglès. Una cosa és dir sispli l’altra cosa és dir porfi. Porfi sabem la interferència que té i sispli no. Un altre cas molt curiós. Jo, als anys vuitanta, vaig descobrir que la gent deia guai. Portem quaranta anys!

El criteri d’assentar-se en el temps ja l’ha superat.

Són tres generacions. Hi ha gent de setanta anys en residències geriàtriques que deu dir guai! Hi ha una idea de Joan Perucho que a mi no m’agrada gens, que diu: “No vull que el català sigui una llengua que només serveixi per comprar botons a la merceria. Una llengua que només serveix per comprar botons a la merceria no m’interessa”. Ja sé què vol dir Perucho, però jo penso: una llengua que no em serveix per comprar botons a la merceria a mi no m’interessa. La llengua col·loquial, la llengua espontània, la llengua familiar, la llengua que surt de dins, la llengua que serveix per viure, per entretenir-se, per la vida diària, per comprar, per treballar, per la família, pels amics… és un valor que hem de conservar al màxim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.