“La llengua d’ús dels catalans s’està aprimant”

Posted on Tagged

Pau Vidal durant l’entrevista amb el Diari de la llengua, a Gràcia / R.G.A.

Entrevista al filòleg i divulgador lingüístic Pau Vidal

Raül G. Aranzueque

El filòleg i divulgador lingüístic Pau Vidal acaba de publicar el llibre Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat (Pòrtic edicions) en què fa una crida a perdre la por a parlar el català col·loquial, molt més ric i genuí que l’estàndard.

Què us va empènyer a escriure el llibre?

És una ceba que tinc de fa molt de temps. La gran operació normativitzadora que es va emprendre a les acaballes del feixisme i, sobretot, a partir de la normalització, s’ha convertit en una mena de dogma a favor de l’estàndard. El parlant s’ha acabat creient que només hi ha una varietat bona de la llengua, que és l’estàndard i, de la mateixa manera que combat els barbarismes, arracona la llengua bona, la genuïna. És a dir, el col·loquial i la llengua popular. Per dir-ho d’una manera gràfica és com si la llengua d’ús dels catalans s’estigués aprimant tant, tant, tant… que només calgués per presentar un telenotícies. Això mata la creativitat.

Això és perquè no hi ha referents?

El problema dels models és que el poder ha acabat encimbellant com a model únic els mitjans. La gent creu que parlen malament, que el seu català no és bo i s’intenten assemblar al Ramon Pellicer. Llavors passa que no tenim creativitat i tota la innovació l’hem de pescar de fora.

Últimament es diu molt que els nens i els joves ja no tenen els referents que els oferien canals com el 3XL i el Súper 3, on tenien, per exemple, un ampli ventall d’insults en català.

L’assassinat del 3XL va ser un error clamorós. També s’ha de dir que els referents que arribaven a la canalla a través d’aquest canal també pecaven una mica de porugueria, de cursileria. Els insults d’en Vegeta eren una merdeta. Tot el que pot ser sospitós de massa fort nosaltres ho esmorteïm perquè tenim por i ens movem sempre en la franja baixeta. És aquesta cosa famosa de quan surt el debat del gilipollas, la gent de seguida proposa torracollons o eixelebrat. Evidentment, avui els referents ja no serien tant a través de la tele, sinó a través dels nous canals.

N’hi ha, de referents, en aquests canals?

N’hi ha, però pocs i, a més a més, semblen menys perquè la inèrcia de gos apallissat de tres segles però també la de la globalització afavoreixen les llengües fortes. Ens aniria bé tenir clar això perquè ara estem lluitant contra el nostre enemic de sempre, però també contra els altres, encara més grossos, l’anglès en aquest cas. Ja no és un conflicte de català contra castellà, sinó de llengües subordinades contra llengües hegemòniques. És planetari.

En el llibre dieu que l’aixeta del català col·loquial no raja prou bé. Què s’ha de fer perquè ragi?

Ara mateix és difícil. Hem de tenir clar que hi ha un conflicte mundial per l’hegemonia a tots els nivells i també el lingüístic, que és fonamental. Tots aquests esforços que dedica Espanya, en general, a aniquilar la llengua és perquè saben que és bàsica, que és fonamental.

Fonamental per a què?

Per a la supervivència. Sense llengua no hi ha comunitat, en el nostre cas i en la majoria. Si mates la llengua, mates la comunitat.

“Ja no és un conflicte de català contra castellà, sinó de llengües subordinades contra llengües hegemòniques”

Què hem de fer, llavors?

Ensenyar-li al parlant català que també té models vàlids. Hi ha gent que té els models a la família: aquella àvia, aquella padrina o aquell avi que parlava català com Déu mana. Per a qui no té models funcionals a l’abast, al llibre proposo en Joan Capri perquè és molt fàcil trobar monòlegs d’ell a YouTube, però n’hi ha molts més. Des de la cultura popular fins a la literatura culta i popular, que és bàsica, i també al teatre, tot i que amb el teatre estic una mica enfadat.

Per què?

Perquè ja fa temps que em costa sortir d’un espectacle sense estar enfadat amb l’autor del text. Molts tenen una idea al cap de llengua popular que no és gaire acostada a la realitat. Es pensen que parlar català del carrers és anar fotent joders a tort i a dret. Si les televisions i les editorials dediquen calers a pagar correctors que endrecin el producte final, per què en el món del teatre no passa? Què es pensen que saben els senyors que fan textos teatrals que no calgui corregir-los?

En el cas d’algunes sèries s’ha dit que es fa servir el joder, per exemple, per donar versemblança al relat.

Això és la cançó de sempre. La versemblança la crees tu. Un producte televisiu és una obra artística. No hi ha cap clàusula que digui: els productes televisius hauran de reflectir la realitat. Tu, com a creador, tens tot el dret a prendre les decisions que vulguis en relació a la teva obra. Nosaltres estem perfectament legitimats per decidir que farem una cosa completament diferent de la que fa el veí. No és veritat que tota la canalla diguin joder i podem fabricar un imaginari televisiu, però també youtuber o el que vulguis, on els nanos parlen d’una altra manera.

Fa uns anys, Mikimoto va fer un intent d’aportar coses noves al llenguatge juvenil.

Era un model òptim i és una llàstima que no hagi sortit ningú tan valent com ell. Han sortit coses: el Teatre de Guerrilla, el Quim Masferrer…

No s’adrecen a un públic jove.

No. També hi ha la gent del Soterrani, l’Oye Sherman…, però és veritat que en els actuals influenciadors hi ha poca valentia. Jo també crec que els models que els hem donat són una mica conformistes.

No tenen prou repertori?

Hi ha aquesta llegenda que diu que has de parlar com parla la gent. És molt típic d’aquesta època d’ara: el mestre imita l’aprenent en comptes de fer-ho a l’inrevés. Si la Corporació apliqués una política de conreu, acabaria sortint de tot i, per tant, també models bons, com en Berti. A aquell nano se l’hauria de fitxar i trobar una fórmula perquè creï escola. És molt bo i, a més a més, té molt clar això de la llengua col·loquial.

Heu participat en el llibre Molt a favor, en què es fan 57 propostes per la llengua. Ara, a Catalunya, hi ha un nou secretari de Política Lingüística, s’està posant en marxa un Pacte Nacional per la Llengua… Què us semblen aquests moviments?

Veig coses que m’agraden. M’agrada el relleu que s’ha produït, que hi hagi una secretaria general, amb més rang. Però sobretot m’agrada que després de tants anys, hi ha algú que sap de què va el partit. A més a més, veig que s’estan movent, que s’estan fent coses. Hem perdut molt de temps i estem molt més avall del que hauríem d’estar si no haguéssim aplicat la política de l’estruç. De moment, encara hi ha partit i m’obligo a ser optimista.

“Si el ritme no canvia, en una generació i mitja o dues les ‘es’ i les ‘os’ obertes hauran desaparegut”

Les últimes dades que s’han publicat no conviden gaire a l’optimisme: el percentatge de catalanoparlants que canvia al castellà, la davallada de la presència del català a l’escola…

La deslleialtat lingüística és un tret propi de totes les llengües minoritzades. Fa trenta anys que ens hi escarrassem els qui veiem el problema i no aconseguim que aquest percentatge de resistents augmenti. Evidentment no arribarem al 100%, ni al 80 ni al 75, però, com a mínim, hauríem d’estar per sobre del 50.

Hi ha més interès ara per la llengua? Se’n parla molt i hi ha un boom de llibres de llengua.

Sí. L’emergència lingüística ha fet despertar-se una mica un cert instint i que es facin llibres sobre llengua vol dir que se’n venen perquè si no els editors no te’ls comprarien. Jo ho trobo fantàstic.

El tema del llenguatge inclusiu surt de passada al llibre.

És un tema que em cansa i em fa por alhora perquè hi veig el dogma penetrant amb molta força. Fa molta por.

Quin dogma?

El dogma del feminisme de bena als ulls. Hi ha uns preceptes que per ser bona o bon feminista has d’aplicar. És un dogma que va contra la raó i està començant a trencar algunes percepcions que fins ara eren intuïtives. Poso un exemple banal, però molt significatiu. Un senyor que a Twitter escrivia: “Algú o alguna té això que demano?”. Quan deixes de percebre que algú és un adverbi vol dir que portes el xip del desdoblament tan posat que se t’ofusca la raó. Això fa por.

M’ha cridat molt l’atenció l’observació que feu sobre el canvi en la cantarella, l’entonació dels nens. Quina explicació té?

És un tret més d’imitació. De la mateixa manera que imitem el lèxic, xuclem tota la resta. És la prova del que intento explicar al llibre: que la llengua no són parauletes, sinó un conjunt de trets una part dels quals són els fonètics i això inclou l’entonació, que s’imita. Els nanos d’avui dia han modificat la corba melòdica, sobretot de les frases interrogatives.

Què imiten, el castellà?

Imiten una percepció que tenen del castellà. És com quan s’intenta imitar l’italià i surt una cosa que no té res a veure amb l’original, que és la imitació de la interpretació que s’ha fet de l’original. Per això surt una cosa diferent, tant de l’original com del que fèiem nosaltres. És un indicador de submissió. El problema dels trets no lèxics és que no tenen marxa enrere, no es recuperen. Un cas molt clar i escruixidor és el de les vocals obertes. La e i o obertes estan desapareixent del repertori del jovent. Si el ritme no canvia, en una generació i mitja, no arribarem ni a dues, les es i les os obertes hauran desaparegut.

2 thoughts on ““La llengua d’ús dels catalans s’està aprimant”

  1. El fet de que s’aprimi l’us del català, és culpa principalment dels catalans, que sembla que tinguin un estrany complex d’inferioritat.
    No hi ha dubte de que a l’ estat espanyol li fa nosa la nostra llengua, per això ens prenen sempre el pèl…o ens el deixem pendre. Faràn tot el que calgui per anar “passant el ribot” amb qualsevol excusa,com deia l’autoanomenat “progre” Alfonso Guerra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.