L’ucraïnès, símbol de la resistència

Protesta contra la invasió russa d’Ucraïna a Washington / CC

Molts ucraïnesos russòfons canvien a la llengua oficial d’Ucraïna com a gest de suport al seu país

Putin utilitza la suposada persecució del rus com un dels arguments de la invasió

Raül G. Aranzueque

El president rus, Vladímir Putin, s’ha embrancat en una guerra a Ucraïna amb l’argument de “desnazificar el país” i “protegir” la població del Donbass, exposada a la “humiliació i el genocidi pel règim de Kíev”. Entre els greuges que addueix el cap del Kremlin hi ha la suposada persecució de la comunitat russòfona i de la llengua russa per part de les autoritats ucraïneses.

Però tot i els intents de Moscou d’apel·lar al suport dels russòfons (prop del 30% de la població), diversos periodistes informen des d’Ucraïna que cada vegada hi ha més ucraïnesos de llengua materna russa que aquests dies han canviat a l’ucraïnès per mostrar la lleialtat al seu país i el rebuig a la invasió russa.

“Els dies previs a la invasió molta gent de parla russa ja va canviar a l’ucraïnès en les converses als bars i a altres llocs públics per mostrar suport al seu país”, explica la periodista ucraïnesa Olga Tokariuk al Diari de la llengua.

Tokariuk assegura que a Ucraïna no hi ha un conflicte lingüístic “com vol fer creure la propaganda russa”. “La llengua no ha estat mai un problema”, afirma. “La major part de la gent és capaç de parlar les dues llengües encara que no sigui amb la mateixa fluidesa”, afegeix.

Ucraïna ha estat posada, al llarg de la història, al centre de la pugna de diferents potències, que han utilitzat la llengua ucraïnesa per assolir els seus objectius. L’imperi rus va prohibir al segle XIX les publicacions en ucraïnès en un intent d’assimilar els ucraïnesos a la nació russa. Més endavant, després d’un període en què la Unió Soviètica acceptava les diferents llengües dels territoris de la URSS per al seu projecte comunista, Ióssif Stalin va decidir donar, als anys 30 del segle passat, un impuls a la llengua i cultura russes en detriment de la ucraïnesa per frenar un augment potencial del nacionalisme ucraïnès.

Segons explica l’historiador Serhii Plokhy en una entrevista al New Yorker, l’ucraïnès es va convertir, arran de la modernització del país al segle XX, en la llengua del camp i el rus, en la de les ciutats i la cultura urbana. Molts ucraïnesos tenien aleshores com a llengua materna el rus, però la seva adscripció nacional era ucraïnesa. Amb la caiguda de la URSS, el 1991, Ucraïna va engegar el llarg camí de la construcció d’una democràcia moderna i va prendre com a model l’Europa occidental. Molts joves van adoptar l’ucraïnès com a llengua habitual i la majoria de la població, al marge de quina fos la seva llengua materna, se sentia ucraïnesa. L’època soviètica formava part del passat.

“Jo, que soc de família de parla ucraïnesa, em vaig mudar a Kíev quan tenia disset anys. Aleshores era estrany sentir parlar ucraïnès en llocs com el transport públic. La meva llengua era vista com una cosa grollera”, rememora Tokariuk. La situació lingüística ha canviat els darrers anys, però la periodista explica que encara ara li costa trobar activitats extraescolars en ucraïinès per al seu fill a la capital.

Les autoritats ucraïneses han fet grans esforços els darrers anys per mirar de normalitzar la llengua en tots els àmbits de la societat. Sense anar més lluny, el mes passat va entrar en vigor una llei que estableix que els mitjans d’Ucraïna impresos en una llengua que no sigui l’ucraïnès han de publicar el mateix nombre de còpies en aquest idioma. La norma, que se suma a altres que s’han aprovat els darrers anys per potenciar l’ucraïnès en els mitjans audiovisuals i en la cultura, ha provocat, un cop més, la ira del govern rus.

“Era molt difícil trobar mitjans de comunicació de qualitat en ucraïnès”, exposa Tokariuk, que afirma que la normativa lingüística ha ajudat a potenciar la cultura ucraïnesa en àmbits com la música i el cinema. Les lleis també estableixen obligacions lingüístiques per a funcionaris de camps com el de la sanitat, “però no es compleixen i no es multa ningú per no complir-les”, assegura la periodista.

La invasió ordenada per Putin ha provocat una reacció d’adhesió a la llengua ucraïnesa, però també de consciència de pertinença a un mateix país, Ucraïna, tant dels parlants d’ucraïnès com dels russòfons.

Tokariuk posa l’exemple dels tretze militars ucraïnesos que, a les amenaces d’un vaixell de guerra rus a l’Illa de les Serps (al Mar Negre) perquè es rendissin, van respondre: “Aneu a la merda”. “Els ho van dir en rus”, remarca la periodista. “Molts soldats ucraïnesos són russoparlants i no passa res”, afegeix. Les primeres informacions assenyalaven que els militars russos haurien abatut els soldats ucraïnesos, però el Washington Post explica que podrien haver estat capturats i duts com a presos a la península de Crimea.

Més enllà de la càrrega simbòlica que aquests darrers dies ha adquirit l’ucraïnès, la llengua també ha esdevingut en una eina de resistència davant la invasió. “És una manera de saber qui és d’aquí”, remarca Tokariuk. La periodista explica que els ucraïnesos s’adrecen en la llengua oficial del seu país als sospitosos de ser soldats russos, que sovint es camuflen vestits amb uniformes de les forces ucraïnesos. “Si no els entenen, ja saben que són russos”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

LinkedIn
Share