“El català està pitjor ara que quan vaig entrar als Setze Jutges”

Entrevista a Lluís Llach, cantant i president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Lluís Llach és un referent en la defensa del català des que va ser una de les figures de la Nova Cançó. Ara manté el compromís per la llengua des de la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Com veieu la situació del català?

Jo penso que està pitjor ara que quan vaig entrant als Setze Jutges.

Pitjor que en plena dictadura?

No la situació de persecució, però l’ús del català era molt més general que ara. Ara sembla que les lleis no són tan opressores, però la veritat és que està molt fomuda. Hi ha moltes circumstàncies, però jo donaria molta responsabilitat als governs independentistes, que han deixat la vigilància, la inspecció, que han cregut que era millor deixar-se perdre la llengua per mantenir la cohesió, i resulta que si la deixes perdre tampoc hi ha cohesió.

Durant el procés semblava que feia nosa el català i se’n parlava poc. Ara se’n parla molt més.

A mi no em va fer nosa mai. Però, segurament, per conquerir espais de gent que no estava gaire d’acord amb la utilització de la llengua a fons, potser sí que es va fer. En tot cas, després del 2015 i 2017 tampoc es va fer res i han passat vuit anys o nou. Jo crec que hi ha hagut una deixadesa absoluta. Després hi ha una utilització barroera jurídica de l’Estat. Hi ha polítiques de país en què sembla que la llengua no tingui cap importància. I això passa en llocs transcendents.

Com ara quins?

La salut i l’educació. En l’educació no s’ha enviat ni un sol inspector a veure com es feien les classes. I resulta que tothom confiava que, com a mínim, i forçats pel Tribunal Constitucional, es feia el 75% en català i resulta que no és així. I en la sanitat, no tens capacitat d’actuació i no es tenen en compte les circumstàncies lingüístiques de Catalunya. I tot això amb un govern covard. No només ara, també abans, i amb una irresponsabilitat respecte de l’ànima d’un país com és la llengua.

Per què l’ANC no s’ha adherit al Pacte Nacional per la Llengua?

No ens hi hem adherit perquè ens sembla una presa de pèl. Per començar, perquè és una rentada de cara a la gent que fins ara ha projectat tot aquest desori. Entenc que algunes entitats amigues ho hagin fet.

No ens hem adherit al Pacte Nacional per la Llengua perquè ens sembla una presa de pèl

Entitats que no són sospitoses de ser tèbies en matèria de defensa de la llengua.

L’ANC no juga la carta possibilista en l’independentisme. Tenim aquest privilegi i aquesta creu. Nosaltres no juguem a rentar la cara d’un govern que no fot res i que sabem que no fot res que no sigui obligat per circumstàncies electorals o purament d’equilibris parlamentaris. Illa no creu que Catalunya sigui una nació de veritat. És un senyor que se n’anava a manifestar-se amb Societat Civil Catalana quan ningú del Partit Socialista s’atrevia a anar-hi. Un senyor així fa de la desnacionalització catalana un projecte de futur magnífic. I això vol dir, d’alguna manera, deixar la llengua desprovista de tota defensa per part de l’administració.

I què hem de fer mentre no arriba la independència?

Quan era cantant i era més jove ja deia que estem envoltats de dues nacions imperials que han fet de la nostra desaparició el seu objectiu. Tenim dos imperis lingüístics al costat que han fet, precisament, del jacobinisme lingüístic una norma de conducta. Jo tenia una frase que he utilitzat en diverses cançons: «Només serem si volem ser». I el català com a llengua, però també com a nació, només serà si volem ser. La resta és fer volar coloms. Això ve de molt lluny. Mai hem tingut l’ajuda ni dels espanyols de dretes, ni dels d’esquerres, ja siguin democràtiques o fins i tot republicanes. O ens defensem nosaltres o no ens defensarà ningú.

Com hem de defensar el català nosaltres?

Parlant-lo, practicant-lo i després fent del nostre vot una arma d’agressivitat a favor del català. Tothom qui tingui dubtes sobre això, doncs fora, no se’l vota. I després, respectant les lleis, cosa que no es fa. Això és molt greu. Resulta que les lleis no es compleixen i això s’ha de denunciar fent el mullader que calgui perquè tot això canviï en l’esperit de la gent i sobretot en l’esperit de les administracions.

En el discurs de la Diada de l’Onze de Setembre vau fer una crida a la desobediència davant les agressions a la llengua. En què s’ha de traduir aquesta desobediència?

Nosaltres desobeïm el que és el seny normal de Catalunya perquè creiem que va contra la realitat. Des d’un punt de vista de llengua pensem que som molt útils ajudant la gent que ja està treballant en això, que és la seva especialitat.

Quines accions dueu a terme?

Posar-nos al servei de les coses que puguin fer Plataforma per la Llengua i Òmnium, a part de tenir iniciatives pròpies. Per exemple, hem fet una proposta de resolució a favor del català en la sanitat. Tenim una sectorial forta i ens vam posar en contacte amb el senyor Lluís Mont [de Salut pel Català] per posar-nos al seu servei. És una tasca col·lectiva. Plataforma per la Llengua fa bona feina, Òmnium també. Estructures com l’AMI i com nosaltres el que hem de fer és, precisament, estructurar aquesta feina. Si se’ns demana, ho fem.

Com veieu la situació de la llengua a la resta dels Països Catalans?

És molt fomuda. Jo faria una diferència entre les Illes i el País Valencià. Són dues situacions molt diferents perquè en la societat mallorquina, malgrat el turisme i els interessos econòmics que això ha comportat i el fet que ha governat a la dreta molts anys, l’amor a la llengua de la majoria encara és molt palpable, fins al punt que les dues o tres vegades que els partits espanyolistes han intentat aniquilar la llengua s’han alçat veus. Segurament, la burgesia mallorquina sempre ha sentit la llengua com una cosa pròpia que no volien abandonar. En canvi, al País Valencià, qui se la sent com a pròpia és el poble, però, en canvi, ens ha fallat la burgesia. Al País Valencià és on crec que està més fomut, tot i que la manera barroera en què allà l’espanyolisme ataca el valencià, causa illes de resistència molt fortes. A Catalunya, el perill és que, com que tot és tan suau i les renúncies són sempre amb tantes excuses ideològiques, potser a vegades ens costa reaccionar fins que no veiem el desastre.

És potser el que ha passat després, de l’1 d’Octubre, que s’ha despertat una consciència lingüística?

Jo crec que després de l’1 d’Octubre no es va despertar res. Això ha vingut després, quan s’han començat a saber les dades, les polítiques de migració, etcètera. I, a més, és normal, perquè els partits en teoria més independentistes treballen en unes condicions difícils de repressió, d’amenaces dels tribunals… Ara em sembla que comencen a reaccionar. Molt tard, però em sembla que comencen a reaccionar seriosament. Fan el que no varen fer com posar recursos per a l’escola, però els empresaris han de complir les lleis catalanes, les botigues han de complir i hi ha d’haver diners per a les inspeccions perquè si no posem diners per salvar l’ànima del país, en què els posarem? I després hi ha la gent. Jo, per exemple, en el passat sempre pensava, «escolta, si no t’entenen…», doncs ara ja no em donaria la gana que no m’entenguin.

Hi ha hagut molta gent que ha canviat de xip?

Sí, perquè és una presa de pèl. El bilingüisme és la gran trampa perquè tots parlem castellà i es vagi abandonant el català. I això, fins i tot per al catalanisme de resistència dels anys setanta, vuitanta, no va ser vist així. Ho va veure alguna gent i els deien que eren radicals. Jo no en culparia tant l’Estat espanyol perquè fa quelcom que sabem que té intenció de fer des dels tres segles que fa que ens han conquerit i colonitzat, que és espoliar-nos, empobrir les nostres institucions i eliminar les nostres identitats nacionals i ho fan perfectament. Abans ho feien capitans generals, ara ho fan en democràcia. El problema és que si tu, en democràcia, no ets capaç de reaccionar, ni tan sols com ho feies amb capitans generals, aleshores val més deixar-ho córrer.

Quin paper juga actualment la música en català en la defensa de la llengua?

La música cantada en català fa la feina que sempre ha fet en llibertat. I per això som una nació perquè una nació és un cos animat i quan se l’agredeix provoca respostes. Hi ha hagut sempre una tradició: la Cançó, el rock català, els Obrim pas… i, curiosament, davant l’agressió actual, els nanos que canten en català s’han trobat amb la crisi de l’independentisme. És la reacció típica d’una nació animada. Nosaltres, els Setze Jutges, no vàrem sortir perquè fóssim uns herois. Vàrem sortir perquè la societat ens va crear. El país crea aquests recursos. Ara bé, la repressió persisteix.

De quina manera?

Doncs en comptes de programar el 25% de cançons en català a la ràdio o el 20% que és obligatori, en fan el 8%, el 2%, el 4%, alguns el 0%. Per tant, necessitem la independència. Si volem ser una cultura viva, necessitem la independència, amb Espanya no ho serem mai. Hi ha molts més motius per ser independentistes i potser més importants, però aquest és claríssim. La música és un element importantíssim i estic contentíssim que Oques Grasses s’hagi passat per l’engonal el meu èxit del camp del Barça.

El bilingüisme és la gran trampa perquè tots parlem castellà i es vagi abandonant el català

Esteu frec a frec…

No, jo en vaig tenir 100.000 i ells 120.000. I és que és bo que sigui així. Això va bé perquè després hi ha els altres fenòmens, com la Rosalia, per a qui el català sembla objecte d’estimació, però no es nota gaire. Si canta quaranta segons en català perquè no ven, doncs molt bé. És una venedora. Ja està.

Us fa patir que hi hagi grups com Oques Grasses o La Fúmiga pleguin i quedem una mica orfes de grups grans?

Jo continuo tenint fe en aquest país. N’hi ha molts i de molt bons que continuen, i si no, se’n crearan de nous. Pel catalanisme de base no tinc cap por, tant si som el 40% de la població, el 60%, el 80% o el 20%. El que em fa por és l’actitud de tots aquells que han de vehicular aquest país cap endavant amb la seva manera de ser. 

Sou optimista pel que fa al futur de la llengua catalana?

Mentre no fem un gest desmesurat, com deia Martí i Pol, que capgiri la història, de l’espanyolisme i de l’autonomisme resignat d’alguns partits no se n’ha d’esperar res. Quina solució té el català? Parlar-lo. I en política, fer servir el nostre vot com a eina de recuperació nacional. I això vol dir votar independentisme. No hi ha una altra solució. 

Això ja ho hem provat.

Precisament, contra el que molta gent pensa, els aprenentatges del 2017 han sigut boníssims.

Ara sabem el pa que s’hi dona?

El pa, les estratègies, les tàctiques, les hòsties… Jo he viscut sota el franquisme i em pensava que després de cinquanta anys o quaranta anys de democràcia, l’Estat espanyol, si més no, comprendria moltes coses. No comprèn res. I continua tenint els motius colonitzadors que el varen empènyer en el segle XVIII. És una llàstima que Europa no reconegui la paraula colònia com a cosa pròpia. Europa sempre ho veu com una cosa externa i és una falsedat.

Fotos: Raül G. Aranzueque