La ficció de la immersió lingüística

Professors de secundària denuncien que el català no és la llengua vehicular efectiva de molts instituts de Catalunya

L’anomenada immersió lingüística en català rep, cada dos per tres, atacs dels sectors més espanyolistes de la societat i la resposta de les institucions catalanes i de la comunitat educativa és sempre la mateixa: la immersió és un model d’èxit i la garantia que els alumnes acabin l’educació obligatòria dominant les dues llengües oficials al territori (més l’aranès a la Vall d’Aran).

Aquest mantra, però, és cada cop més qüestionat. Els darrers anys s’han aixecat veus de lingüistes i de professors de català que denuncien que el model lingüístic de l’ensenyament, vigent des dels anys vuitanta, no es compleix, o només en part, o en funció de cada centre i de cada professor.

Així ho han posat de manifest aquest divendres un bon grapat de professors d’institut de català en la jornada La llengua catalana a l’ensenyament secundari, organitzat pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona (UB).

Llorenç Comajoan, professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, ha inaugurat la jornada amb un parlament en què ha destacat les troballes recollides en el llibre Les veus del professorat. L’ensenyament i la gestió de les llengües a secundària i que arribava, entre altres, a la conclisió que, si bé el català és, en general, la llengua vehicular dels instituts catalans, no ho és en exclusiva i el model presenta “esquerdes”.

Pel que s’ha vist en la taula rodona d’experiències de la jornada, les esquerdes són nombroses i algunes ben profundes. La percepció general dels professors de català participants és que la immersió lingüística (en rigor, conjunció) és un model teòric que va ser útil per estendre el coneixement del català en la població, però que és molt lluny de garantir el domini de les dues llengües, com diu el discurs oficial.

En primer lloc, perquè la condició de llengua vehicular del català, molt sovint es limita a “les explicacions del professor i les anotacions a la pissarra”. “La resta es fa en castellà”, diu Carla Benet, professora de l’institut Frederic Mompou, de Sant Vicenç dels Horts. “A molts alumnes els costa adreçar-se en català al professor i es limiten a fer un ús escrit del català, que es converteix en una espècie de llatí”, afegeix Benet, que lamenta que, molts cops, “els professors de català són els únics que fan l’esforç de parlar en català amb els alumnes”.

Hi ha casos en què la situació del català és encara pitjor. “La majoria de classes en els instituts on he estat s’imparteixen en castellà”, denuncia David Valls, professor de l’institut Josep Mestres i Busquets, de Viladecans. Valls explica que molts alumnes tenen greus carències de vocabulari, fonètiques i sintàctiques. “M’han arribat a preguntar com es diu en català ventana, querer, verano i tengo hambre”, diu a tall d’exemple. Alguns alumnes mostren rebuig per la llengua pròpia del país i “els pocs que porten el català de casa aprenen a socialitzar-se en castellà”. “Alguns, fins i tot, fan una regressió i deixen de pronunciar les esses sonores”. 

Joan Terrassa, professor de l’Institut Valldemossa, de Nou Barris, a Barcelona, qüestiona els resultats de la immersió lingüística. “A tots els instituts hi ha alumnes que acaben sense saber parlar català. En alguns, el 80% o més. En canvi, no n’hi ha cap que no parli castellà”, assegura. Terrassa recorda que “part de la població només té contacte amb el català a l’escola” i convida els docents a “desmuntar falsa creença que no poden exigir als alumnes que se’ls adrecin en català”. “L’alumne s’hi adapta ràpidament. Molts manifesten que no tindrien cap problema a parlar en català i que els agradaria que fos així per millorar. És feina del professor ajudar-lo”, afirma.

Ester Feixas, professora de l’Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí, a l’Anoia, proposa que es posi més “l’èmfasi en l’expressió oral en català” perquè hi ha molts alumnes que, al seu entorn, no tenen l’ocasió de parlar-lo. Feixas remarca que amb l’escola no n’hi ha prou per garantir que els estudiants estiguin exposats a la llengua catalana i posa com a exemple els alumnes de Vilanova del Camí que milloren el seu nivell de català quan fan activitats extraescolars fora del seu municipi, en entorns més catalanoparlants com la veïna Igualada.

També per Jaume Agustí, professor de l’Institut Torras i Bages, de l’Hospitalet de Llobregat, l’entorn dels alumnes és clau en la seva socialització en català. Agustí reivindica la importància dels plans educatius d’entorn i dels espais d’educació no formal. “Els monitors, els entrenadors… són una dimensió desconeguda en l’ús de la llengua”, destaca. El docent recorda, alhora, la necessitat que els centres tinguin una plantilla de professors adequada a la quantitat d’alumnes que han d’atendre per poder establir la “confiança” que cal per estimular l’ús de la llengua pròpia.

Fet el diagnòstic, tocava el torn de les propostes, que ha arribat en la següent taula. Com ja s’havia assenyalat, la partida de l’ús del català per part dels adolescents es juga, en bona part, fora de les parets de l’institut.

Carme Vilà, professora de l’Institut Voltreganès, de les Masies de Voltregà, ha posat en relleu que els adolescents estan “infrarrepresentats en els mitjans de comunicació” catalans, tret d’excepcions de gran èxit com les sèries Polseres vermelles i Merlí. Elena Romero, professora de l’Institut Damià Campeny, de Mataró, proposa l’ús de recursos per potenciar la llengua oral, com el teatre, i que els centres educatius prediquin amb l’exemple lingüístic en l’àmbit tecnològic tenint, per exemple, el processador de textos i el navegador en català.

Puri Pinto, del Centre d’Estudis Montseny, del barri barceloní de Poblenou, posa l’èmfasi en els aspectes psicològics en el “procés d’adopció lingüística” i sosté que “els adolescents difícilment incorporaran elements que els creïn mal rotllo”. “Cal provocar, estimular, catalitzar, mostrar Il·lusió”, recomana Pinto. Pere Mayans, professor de secundària i cap del Servei de Suports i Recursos Lingüístics, posa l’accent en l’educació informal, en l’entorn i en la formació que reben els futurs professionals de la docència. “Les universitats formen els professionals per als alumnes que tenim?”, es demana i llança una pregunta incòmoda: “Què passaria si la llengua oral s’avalués en les proves d’accés a la universitat?”. Mayans mira de matisar, però, el regust amarg que ha quedat de les taules dels professors en la jornada: “No som pessimistes, però tenim molta feina i no ens podem relaxar”.