Diumenge, juny 16, 2024
ENTREVISTES

“No pot ser que fotis fora de la consulta un pacient perquè parla català”

Entrevista a Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua

Òscar Escuder acaba de ser reelegit president de Plataforma per la Llengua en una assemblea marcada pel desacord d’un grup crític amb la decisió de l’entitat de no permetre’ls presentar candidatura a l’executiva perquè no complien els requisits que fixen els estatuts. Escuder explica al Diari de la llengua quins són els reptes de l’entitat per als propers anys i com veu la situació del català.

Com heu viscut el procés electoral?

Bé, com altres vegades. Hi ha hagut la candidatura fallida alternativa, que ha sigut una situació que ens podíem haver esperat, però, en tot cas, ha sigut una situació desagradable en el sentit que a ningú li agrada que hi hagi merders i que, d’alguna manera, es vulgui impugnar el funcionament de l’entitat. Esperem que l’entitat pugui continuar treballant com fins ara i, si pot ser, una mica millor.

D’ànims esteu bé?

Sí, sí, d’ànims i de ganes de fer coses també. Per això ens hem tornat a presentar i per això hi hem tornat molts i n’hem afegit uns quants de nous també. És veritat que fa molts anys que soc el president de l’entitat, però hi ha hagut una renovació de membres de la Junta i la nostra voluntat és, com des del primer dia, continuar treballant i ajudant a fer que la situació de la llengua millori arreu dels territoris i, molt especialment, entre els joves i en l’ús social.

Quins objectius us heu fixat com a entitat?

Globalment, que d’aquí quatre anys la situació de la llengua estigui millor, que hi hagi un millor posicionament entre els joves en tots els àmbits. Amb els joves sempre es fa molt d’èmfasi en l’ensenyament i és evident que és importantíssim, però també ha de quedar clar que no se li pot encolomar tota la responsabilitat a l’escola. L’escola pot fer que aprenguis la llengua, que la dominis força bé, però no t’ofereix un entorn on després tinguis videojocs, audiovisual i tot el lleure i, al final, això és una part molt important que fa que et sentis teva la llengua i l’utilitzis.

En què posareu més la banya?

Tenim dos territoris, que són el País Valencià i les Illes Balears, on tenim governs clarament hostils a la llengua. Ens hem de focalitzar a augmentar la conscienciació de la ciutadania i a intentar minimitzar al màxim les barrabassades que els governs volen fer amb la llengua, amb els drets lingüístics. Volen incentivar, cada cop més, la minorització i fer que la llengua cada cop sigui més prescindible, més insignificant. Hem de plantar cara, tant com puguem, en aquest àmbit. I allà on no hi ha governs a favor de la llengua necessitem ciutadania conscienciada i el màxim d’empoderada possible. Aquests seran els objectius, molt específicament, al País Valencià i a les Illes. Evidentment, volem ciutadania conscienciada a tot arreu, fins i tot a Andorra, que és l’únic estat amb l’única llengua oficial catalana.


No se li pot encolomar tota la responsabilitat de la llengua a l’escola

Els darrers anys l’entitat ha crescut molt i ara sou com una mena de ‘lobby’ del català, amb una influència molt més gran de la que teníeu abans.

Ara tenim més de 26.000 socis. Que nosaltres, sapiguem som l’entitat més gran del món dedicada exclusivament a una llengua. Ja fa un temps que quan piquem una porta, amb més o menys celeritat, se’ns obre. Una altra cosa és que després ens facin més o menys cas, però pràcticament ningú ens diu que no es vol reunir amb nosaltres. Després tenim la pota lobby, que inclou intentar millorar els drets lingüístics a la legislació. És el que anomenem incidència institucional. Mentre s’estan tramitant les lleis mirem d’incidir perquè les lleis surtin el més a favor de la llengua possible perquè quan ja està feta la llei és molt difícil canviar-la. Una altra pota és la de la conscienciació ciutadana, que inclou campanyes de tot tipus: des de recordar a la gent la unitat de la llengua, que sembla mentida que al segle XXI encara s’hagi de recordar; recordar a la gent que no hauríem de canviar el castellà si no és estrictament necessari, i campanyes d’aquest estil, que la gent sigui conscient que té uns drets lingüístics, etcètera.

Hi ha més consciència lingüística els últims anys?

De consciència lingüística pensem que sí. El que no hem aconseguit com a societat és que el tant per cent de gent que no canvia de llengua millori. Tampoc empitjora, però està bastant estancat sobre el 20%, tant a Catalunya com a les Illes, que són les dades que ara mateix tinc presents.

De queixes, en rebeu moltes.

De queixes ens reben moltes de tot tipus. És un altre servei que està a cavall de la conscienciació i del lobby perquè arran de la conscienciació podem fer pressió sobre els responsables d’allò que hagi anat malament.

Per què creieu que rebeu tantes queixes?

Aquí poden haver-hi dos factors. Per una banda, hi ha més conscienciació d’una part de la ciutadania i, per una altra, el fet que com a entitat clarament som més grans i més coneguts. Cada vegada hi ha més gent que sap que existim i que tenim aquest servei a la ciutadania.

En quin àmbit, per la seva incidència, és més preocupant la situació de la llengua?

En xifres estrictes, on la situació de la llengua està pitjor és a l’àmbit de la justícia perquè són xifres paupèrrimes. Només un 6% de les sentències a Catalunya són en català i al País Valencià i les Illes encara està pitjor. Però per la seva incidència i per la importància en el futur, on pensem que cal, amb urgència, millorar més, és en l’àmbit dels joves i això inclou ensenyament i lleure. Evidentment, en ensenyament la situació és, malgrat tot, millor que en el lleure, però són dues peces en què hem de millorar. Hem de millorar la presència del català a l’escola i les competències que s’assoleixen quan s’acaba i, alhora, hem d’afavorir que els xavals, quan surtin de l’escola facin el futbol en català, o patinatge, o teatre. Hi ha dades que demostren que fer servir el català en els territoris de parla catalana fa que tinguis més oportunitats socials, laborals, etc. I això no depèn de que el català sigui o no la teva primera llengua, això depèn que el sàpigues i el facis servir. Per tant, qui vol disminuir el català en aquests àmbits, en el fons, el que està fent és dificultar l’accés al coneixement i l’ús de la llengua a la canalla.

El president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, durant l’entrevista amb el Diari de la llengua / R. G. A.

Fins fa poc, sempre es repetia la cançó que la immersió lingüística és un model d’èxit. Ara fa uns anys el govern ha reconegut que el sistema de conjunció lingüística té llacunes. És un primer pas per mirar de resoldre el problema, si més no, en l’àmbit acadèmic?

La immersió sí que és un model d’èxit, però, com tot, s’ha de fer bé. Si es fa bé, està demostrat, al Canadà, per exemple, que és un sistema que afavoreix que tothom, quan acaba l’ensenyament, domini les dues llengües: la minoritzada i la no minoritzada. Cal tenir present sempre que, de llengües, se’n poden saber un grapat. Saber-ne i fer-ne servir una no exclou que en puguis saber i fer servir dues o set més. I, en una societat que, com a mínim, té dues llengües oficials, s’han de poder saber bé les dues i poder-les fer servir amb naturalitat i tenir-hi accés de manera natural en tots els àmbits de la vida.

Un àmbit sobre el qual us heu pronunciat recentment, és el de la sanitat. Vau fer fa poc un informe demolidor sobre les proves “falses” que es feien fer als metges. Què s’hi pot fer en aquest cas? Sovint s’argumenta que falten metges.

De metges en falten a tota l’Europa occidental com a mínim. Per tant, no és una cosa particular que ens passi als catalans, als balears, als valencians o als andorrans. Conec el cas, per exemple, d’uns metges catalans que van anar a treballar a Dinamarca i van haver d’estar un any sense treballar perquè no dominaven el danès. I sabien anglès i a Dinamarca tothom sap anglès. Això és un exemple que no pots entrar a treballar un sistema sanitari d’un país desenvolupat d’Europa o del Canadà, un país del primer món al qual se suposa que ens hem d’assemblar, on també falten metges, i esperar que et deixin atendre en anglès, per exemple.

Què proposeu?

Les nostres propostes eren molt clares. Quan algú es col·legia per primera vegada o es contracta per primera vegada al sistema sanitari català i, idealment, del País Valencià i les Illes Balears, s’hauria de fer una sessió, que hauria de ser curta, entre un quart i una hora com a molt, de situació i assertivitat. Hem de ser conscients que tenim gent que ve de qualsevol punta de de món. Ens podem trobar metges i infermeres de Veneçuela, de l’Argentina, o de Polònia. I aquesta gent no forçosament està en contra del català. Moltes vegades, senzillament, no saben on són. No costa gens fer-los una sessió, obligatòria, això sí. Hi ha d’haver coses que han de ser obligatòries.

El pla del govern no us acaba de convèncer.

Ens sembla bé que es faci formació, que se’ls posi totes les facilitats que calguin, però la gent ha de saber que hi ha d’haver un dia, en un termini raonable, en què se’ls exigirà el nivell que toqui. Les nostres propostes són: primer, un curs o sessió d’assertivitat o situació. Que sàpiguen on són, que hi ha dues llengües i que no facin cap mala cara a ningú perquè els parla català. Han d’entendre que aquí la gent té tot el dret a parlar català, com el castellà, o com el francès si estan a França. Que no és una cosa estranya que la gent vulgui parlar la seva llengua. Segona cosa, al cap d’un any d’això, tothom hauria de justificar un B2. Per a un metge o una infermera tenir un B2 de qualsevol llengua en un any és un termini més que raonable. Ara quan t’estabilitzen, quan tens plaça en propietat, has de tenir un C1, però no està passant. Nosaltres, per al C1, donaríem dos anys, que ens sembla més que raonable. I, finalment, tractar els casos de discriminacions com toca. No pot ser que fotis el pacient fora de la consulta perquè vol parlar en català i que s’estigui tres hores més a urgències, no pot ser que hi hagi casos sense la via fins que no es canviï el torn perquè el pacient ha parlat en català i no pot ser que el pediatre no atengui el nen perquè parla en català i no entén el castellà. El nostre objectiu és que no passin aquests casos, que la gent vagi al metge sense patir per si li passarà alguna cosa si parla en català.

Ara el govern de Catalunya ha convocat eleccions. Quin balanç feu de la gestió del govern aquests anys en matèria de llengua?

Se’ls ha de reconèixer una cosa i no sé si és perquè han volgut o perquè no els ha quedat més remei. Per primer cop en molts anys, han posat clar sobre la taula que tenim un problema. Els últims governs d’un grapat d’anys, o potser de sempre, des del 1977, deien que no hi havia cap problema de llengua i aquest govern ha reconegut que sí que n’hi ha.


Si tens governs hostils has de tenir ciutadania empoderada i conscienciada

Parleu d’emergència lingüística.

Sí, però ha de quedar clar que no vol dir que estiguem en perill d’extinció. Tenim una llengua que parla pràcticament o que saben parlar pràcticament onze milions de persones. És impossible que d’aquí a vint, trenta o quaranta anys ens hàgim extingit. El que sí que és veritat és que l’ús social està baixant. Per tant, el que hem de fer és revertir-ho perquè comenci a pujar i que tota aquesta gent que sap parlar català, però pràcticament no el parla mai, també se’l sentit seu i el faci servir amb naturalitat. Crec que el principal mèrit d’aquest govern és haver reconegut que tenim un problema. Ho va reconèixer, en el seu moment, el conseller Cambray, el secretari de Política Lingüística, ho ha reconegut el conseller de Salut, tot i que les mesures ens han semblat insuficients. Tenim la sensació que han intentat començar a fer coses.

L’audiovisual és un dels àmbits on més s’ha avançat darrerament.

Aquí en tenim una de freda i una de calenta. Quan es va negociar la transposició de la directiva europea a la legislació espanyola nosaltres vam quedar descontents dels acords a què es va arribar. Ens va semblar que es va arribar un acord entre minso i miserable, que s’hauria hagut de collar molt més. Sí que és veritat que després el Departament de Cultura i la Secretaria Política Lingüística han esmerçat tant diners, com idees sobre com fer les coses i se’ls ha de reconèixer que en plataformes han aconseguit que hi hagi molta més presència del català del que hi havia uns anys enrere. És cert que partíem de molt avall i, per tant, millorar substancialment no era una missió impossible, però també és cert que altra gent abans no ho havia fet.

Al País Valencià i a les Illes Balears, els governs que hi ha són obertament hostils a la llengua. Aquí les entitats com vosaltres feu una miqueta de contrapoder, d’assumir funcions que, en principi, pertocarien als governs?

Sí, això ho fem a tot arreu. Si els governs haguessin fet el que han de fer nosaltres no existiríem. Al País Valencià i a les Illes, encara més. Al País Valencià hi ha una iniciativa d’un grapat d’entitats de treballar plegats i nosaltres, evidentment, hi som. Parlant del País Valencià i les Illes, jo crec que és molt important que ens serveixin d’aprenentatge aquests vuit anys passats en què hi ha hagut governs més o menys proclius a la llengua, però que van ser incapaços de revertir completament les bestieses que havien fet els governs previs. I ara tornen governs disposats a fer bestieses, que ja parteixen d’una situació més desfavorable per a la llengua. Per tant, aviam si quan tornin a guanyar els governs proclius a la llengua aprenen que ja n’hi ha prou de timidesa i que s’han de fer polítiques desacomplexades i que realment facin que la situació de la llengua torni, com a mínim, a les situacions anteriors i després, a partir d’aquí, continuem millorant perquè, si no, a cada bugada perdem un llençol.

Com a mínim, sembla que hi ha una reacció de la societat civil, tant al País Valencià com a les Illes Balears.

Si tens governs hostils has de tenir ciutadania empoderada i conscienciada. Esperem que tinguem prou força per plantar cara perquè està clar que no ens ho posaran fàcil, que ells van a totes i ells sí que estan desacomplexats, fins al punt de prohibir revistes infantils.

En què hem millorat i en què hem anat enrere des que vau arribar a la presidència de Plataforma per la Llengua o des que sou a l’entitat?

Jo crec que hem anat endavant, clarament, en nombre de parlants, en gent capaç de parlar català i en què la gent sàpiga més la situació de la llengua. Cada vegada menys gent pensa que el català és una llengua petita, que som quatre gats i que no serveix per fer de tot, que és una llengua amb totes les utilitats que té una llengua. No hem millorat prou, tot i que és una cosa que no existia fa 28 o 30 anys, en presència en plataformes, videojocs… Pel que fa als mitjans de comunicació en català, tot i que ara n’hi ha més, el percentatge és més petit i aquí ens hem de fer el nostre forat. Estem bàsicament igual en cinema i en justícia, àmbits en què sembla que no hagi passat el temps, que estiguem a l’any 95. No ens hem mogut. L’Estat espanyol va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries l’any 2001 i cada cop que els experts del Consell d’Europa han examinat l’Estat espanyol la resposta ha estat que podrien haver fotocopiat els informes i canviat la data perquè han anat dient el mateix: mancances greus d’Espanya en el compliment de la Carta. En el tema de funcionaris, que inclou justícia i policia, és un escàndol perquè no compleixen res. És inversemblant que els funcionaris no hagin, ni tan sols, d’entendre la llengua d’una part molt substancial dels ciutadans als quals se suposa que han d’atendre. Hi ha gent que entén el funcionariat com la possibilitat que algú tingui una feina fixa i el funcionariat, sobretot, és oferir un servei al ciutadà i per oferir un servei al ciutadà cal dominar la seva llengua, que és una llengua oficial, no estic dient que hagin de saber les 300 llengües que es parlen a Catalunya avui dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Verified by ExactMetrics