La batalla dels topònims valencians

La lluita per l’oficialitat única de la forma autòctona de Calp és la darrera d’una llarga llista al País Valencià

Raül G. Aranzueque

Diverses entitats en defensa de la llengua han engegat aquests dies una campanya per evitar que l’ajuntament de Calp castellanitzi el nom de la ciutat després que el 12 de gener passat, l’ajuntament, governat pel PP i Ciudadanos, aprovés sol·licitar l’inici del procediment per recuperar la denominació bilingüe de la ciutat de la Marina Alta, que va deixar de ser vigent el 2009.

En aquella ocasió, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va elaborar un dictamen que deixava clar que l’única forma genuïna de la localitat és Calp i que Calpe tan sols és una deformació castellanitzada del nom autòcton.

La petició de l’ajuntament de Calp no té cap opció de prosperar. Primer perquè no ha presentat cap informe de pes que avali la doble denominació i, segon, perquè la demanda l’ha d’aprovar la Conselleria de Cultura, que ha de decidir en funció dels criteris de l’AVL, que ja van ser prou clars el 2009.

El cas de Calp és el darrer d’una llarga llista de batalles pels topònims valencians. Una de les darreres va ser la de València, una denominació que el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) va avalar el juliol del 2019 en rebutjar el recurs que havia interposat el Partit Popular (PP) contra el decret del Consell que havia aprovat la denominació única en valencià del topònim de la ciutat.

Els darrers anys, hi ha hagut una progressiva valencianització dels topònims del País Valencià gràcies als ajuntaments, que són els qui tenen la potestat de demanar els canvis; als dictàmens de l’AVL i al vistiplau final del Consell. “La situació ha millorat moltíssim”, afirma Jesús Bernat, membre de la Societat d’Onomàstica, entitat adherida a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Bernat explica que els anys noranta va ser una època de “mestratge” en l’àmbit de la toponímia i es van formar tècnics municipals i lingüistes que es van dedicar a fer estudis sobre el territori fins al punt que actualment “el 45% dels pobles tenen una monografia”. A tot això s’hi ha de sumar “un cert reviscolament de la consciència lingüística” i l’impuls de molts ajuntaments, especialment els de signe progressista.

Tot i això, encara hi ha 29 localitats de les 421 de la zona valencianoparlant que mantenen el topònim oficial tant en valencià com en castellà. Entre aquests, hi ha casos com Alacant, Alcoi, Elx, Peníscola i Sagunt. En canvi, cap dels 147 municipis de les zones de predomini castellanoparlant -segons les dades de l’AVL- tenen el topònim oficial en les dues llengües.

A més de les batalles polítiques -explica Bernat- hi ha casos de municipis com Vila-real, que tot i tenir el nom valencià com l’únic oficial, “en la parla local encara pesa molt el topònim antic, especialment entre la gent major”. Per acabar-ho d’adobar, el més conegut del poble a fora, el Villarreal Club de Futbol, conserva el nom del poble en castellà.

Després hi ha els casos de ciutats turístiques com Peníscola i Orpesa, on costa molt que la gent les digui amb el topònim cooficial valencià. A més, com en altres pobles turístics com Calp, “molta part de la retolació està en castellà”, diu Bernat.

El fenomen de la batalla dels topònims al País Valencià té l’origen en el marc legal que, a diferència del català, no protegeix l’oficialitat de les denominacions autòctones (en català i en aranès a la Vall d’Aran). D’acord amb el marc legal valencià, les poblacions són les que poden proposar canvis en el nomenclàtor. “Quan la proposta arriba a la direcció general de presidència, aquesta demana un informe a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè es posicione sobre la forma que ha determinat l’ajuntament. L’AVL estudia si el canvi s’adequa a la tradició històrica i lingüística i en fa un  dictamen vinculant per al Consell, que és qui decideix, d’acord amb el decret de 2017”, explica Maite Mollà, tècnica d’onomàstica de l’AVL.

Aquest mateix decret diu al pròleg que s’ha de procurar fer oficial les formes autòctones, en la llengua del lloc, en lloc de les exònimes. El problema és que això apareix en el preàmbul i no en l’articulat. “El legislador no s’hi va atrevir [a posar-ho a l’articulat] perquè la llei de règim local de tot l’estat diu que els topònims poden ser en castellà, en la llengua cooficial de la comunitat i bilingües”, afegeix Mollà.

També a les  Illes Balears han tingut en el passat problemes amb la legislació.  El govern de José Ramón Bauzá va modificar l’any 2011 la Llei de Normalització Lingüística que estipulava que els topònims havien de ser únicament en català per autoritzar-ne la denominació oficial en les dues llengües. El cas més controvertit va ser el de Maó, l’ajuntament del qual va decidir establir el topònim oficial de la localitat en català i castellà. L’arribada d’un nou govern al Consolat de Mar va fer que es girés la truita i l’any 2015 es va tornar a establir que el català és l’única llengua oficial per als topònims. L’Ajuntament de Maó vol recuperar ara el topònim autòcton però el procés és llarg i el consistori addueix que té altres prioritats. 

Al País Valencià, les entitats en defensa de la llengua estan acostumades a lluitar perquè els noms dels seus pobles s’escriguin en valencià. El de Calp és només un exemple més. Segons el delegat de la Plataforma per la Llengua, Manuel Carceller, “l’intent de l’equip de govern de l’ajuntament de deixar de banda el nom propi de Calp no té cap justificació filològica ni cultural, ni cap raó científica ni social, simplement és un atac gratuït a la llengua i a la cultura pròpies”. Escola Valenciana, per la seva part, ha elaborat un manifest per defensar l’oficialitat única de la denominació valenciana de Calp i ha engegat una recollida de firmes a través del web per a qui s’hi vulgui adherir. Segurament no serà l’última.