“Si parleu en castellà als estrangers no aprendran mai català”

Entrevista a la cantant Chloe Phillips

Chloe Phillips, nord-americana nascuda a Washington i criada a Kentucky, es va fer famosa a Catalunya arran de l’aparició al programa Katalonski de TV3. Ara viu a Barcelona, on està preparant un EP, un disc de tres o quatre cançons amb La Cupula Music, i s’ha convertit en una activista a favor de l’ús del català. El Diari de la llengua conversa amb ella sobre la seva relació amb la llengua.

Com vas entrar en contacte amb el català?

Vaig venir aquí d’intercanvi quan tenia setze anys. Jo, en principi, volia aprendre castellà perquè venia a Espanya, però em va tocar una família catalanoparlant. A l’institut, totes les classes es feien en català i, de cop i volta, em vaig preguntar quina llengua era aquella.

No devies entendre res.

Jo em pensava que el català era una llengua que ja no es parlava gaire, però al cap d’un temps em vaig adonar que sí que es parla bastant.

Sabies castellà?

L’havia estudiat dos anys, però no me’n sortia gaire. Vaig haver d’aprendre les dues llengües. Vaig fer classes al Consorci de Normalització Lingüística i em van ajudar molt.

Quan vas tornar als Estats Units vas continuar aprenent català pel teu compte?

No. A Catalunya en vaig aprendre bastant i quan vaig tornar a casa, el català ja se m’havia quedat gravat al cor. Tots els records que tenia de Catalunya eren molt bons, de coses que m’havien passat en què la gent parlava en català. Estimo la llengua i no volia perdre-la. També és cert que amb el temps vas perdent coses i ara que estic vivint aquí les estic recuperant  a poc a poc. També aprenc coses noves.

Després va arribar l’experiència del Katalonski, que et va canviar la vida.

Sí, completament. Quan vaig marxar de Catalunya tenia disset anys. El meu somni sempre havia estat tornar a viure a Catalunya, però com que vaig entrar en una universitat bona als Estats Units pensava que estudiaria allà. Des dels setze anys, però, sempre he sabut que aquí és casa meva. Potser era el destí. No ho sé!

I el destí va fer aparèixer el Halldor Mar.

Sí. Vaig anar a una festa del departament de castellà de la meva universitat, Georgetown, a Washington. Al cap de dues o tres hores la gent ja marxava i, de cop i volta, va aparèixer un equip amb càmeres de TV3 que eren allà per gravar un noi que estudiava a la meva universitat per al programa Katalonski.

“Als catalans els fa il·lusió que els parlin en la seva llengua”

Tu no en sabies res?

No. Jo no en tenia ni idea. Una professora els  va dir que jo també parlava català i van venir a parlar amb mi. L’endemà em van continuar gravant i després em van dir que volien gravar-me a Catalunya, amb la família d’allà. Jo els vaig dir que no tenia diners per anar-hi i em van ajudar. En aquella època, estava estudiant un semestre a Rússia i vaig venir a Catalunya des d’allà.

Quines llengües parles?

Una mica de rus, una mica de francès i català, castellà i anglès.

Quines llengües fas servir habitualment?

Català, castellà i anglès.

I a Catalunya, en què parles?

Normalment parlo català perquè crec que si estic en altres llocs del món com Amèrica Llatina puc parlar castellà i aquí tinc una oportunitat única de parlar català, que  intento aprofitar.

En quin idioma se t’adreça la gent?

En anglès o en castellà perquè em veuen cara d’estrangera. Moltes vegades els contesto en català per veure què passa i, normalment, els fa il·lusió que una estrangera parli en català.

A les xarxes socials t’he vist renyar els catalans perquè es passen, de seguida, al castellà. Et sorprèn aquesta actitud?

Sí. Em sorprèn bastant perquè això impedeix als estrangers l’oportunitat de practicar català i aprendre’l. Al final, si la gent vol integrar-se aquí crec que és necessari aprendre català i si els canvien de llengua no n’aprendran mai. Si estan en un grup que parla català no podran integrar-se del tot. Jo vaig tenir l’oportunitat de viure amb una família catalana i anar a un institut on s’estudiava, majoritàriament, en català. Per la meva experiència, puc dir que s’ha de sentir català durant moltes hores al dia per aprendre’l i se’t quedi al cap.

“Per cada idioma que aprenc, aprenc coses de mi mateixa”

A tu t’han acusat de fer política pel fet de parlar normalment en català.

Hi ha gent que s’ho pren com una qüestió política. Per mi, la llengua és la teva manera d’expressar-te, que està connectada a la teva identitat. Hi ha algunes persones que t’insulten per expressar-te en una llengua o s’ho prenen com una amenaça. Jo no ho entenc. La llengua és riquesa i com més en parlis, millor. Per cada llengua que aprenc, aprenc coses de mi mateixa perquè la llengua és una manera de veure el món.

Què hi diuen, els teus amics i la teva família d’aquesta dèria pel català?

Molts d’ells no sabien ni que existia el català. No entenen la situació.

Has engegat una carrera com a cantant a Catalunya. Tens repertori en català?

És difícil escriure lletres en català. Requereix un bon nivell de la llengua perquè has de fer metàfores, rimes… Hi ha d’haver una certa poesia. Cal tenir-ho molt interioritzat. L’anglès el tinc, però amb el català em costa una mica més. Em manquen recursos, paraules… He de buscar gent que em pugui ajudar a traduir i que no sigui una traducció literal. De vegades, una cosa que sona bé en anglès no sona tan bé en català.

Estàs preparant un disc?

Sí. Estic preparant un EP de tres o quatre cançons. M’encantaria fer un disc i gràcies a les oportunitats que he tingut aquí puc fer moltes coses.

Quins grups o cantants de música en català t’agraden?

N’hi ha molts que m’agraden. M’agrada molt el Joan Rovira. Crec que és molt bon escriptor de cançons i, a més, bona persona. M’agrada la Judit Neddermann, que també escriu cançons molt maques. M’agrada molt la cançó Camins, de Sopa de Cabra, i el Boig per tu, que és un clàssic. M’agrada molt la música dels cantautors.

Et quedaràs a viure a Catalunya?

Espero que sí. Depèn del tema de visats, però estaré aquí fins que em fotin fora.