Espanya, a la cua en reconeixement de llengües
Només cinc membres dels 47 del Consell d’Europa tenen idiomes de més d’un milió de parlants no reconeguts com a oficials d’estat
La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dijous l’estudi Cap a la igualtat o cap a la supremacia lingüística? que situa Espanya en les posicions de cua pel que fa al reconeixement de les llengües diferents del castellà. El treball compara la situació espanyola amb la de països plurinacionals com Bèlgica, Suïssa i el Canadà en el tractament de les llengües pròpies de dimensions mitjanes i amb països amb altres contextos dins de la Unió Europea i el Consell d’Europa.
La situació d’Espanya ofereix dades reveladores com ara el fet que la Constitució espanyola, juntament amb la búlgara, són les úniques del món que estableixen explícitament l’obligació de saber una llengua (el castellà en el cas d’Espanya). La Carta Magna espanyola, a més, és l’única que estableix aquesta obligació en un article principal (el 3) i també per als parlants que viuen fora del territori històric de la llengua oficial d’estat com els ciutadans que parlen català en els territoris on n’és la llengua pròpia.
Segons la Plataforma per la Llengua, “el deure únic de saber el castellà implica una restricció de l’oficialitat real del català” i “comporta el reconeixement d’una sèrie de drets per a un grup lingüístic (els parlants de castellà) dins i fora del seu territori tradicional, que no es reconeixen per als parlants de català, ni tan sols, en el seu territori”. De tot plegat -diu l’entitat- “en resulta una societat amb un grup privilegiat i uns altres que s’hi ha d’adaptar” i ho contraposa als casos de Bèlgica, Suïssa i el Canadà, “on l’oficialitat s’interpreta de la mateixa manera per a totes les llengües i per a tots els grups lingüístics”.
El grau de reconeixement de les llengües a Espanya no només queda en evidència comparat amb països que són models reconeguts en el respecte al plurilingüisme, sinó també amb altres estats del seu entorn. Dels 47 membres del Consell d’Europa, només Espanya, Turquia, Rússia, Itàlia i Romania tenen llengües pròpies amb més d’un milió de parlants que no són reconegudes com a idiomes oficials d’estat. De casos com el català, amb entre 3 i 10 milions de parlants, n’hi ha 22 al Consell d’Europa i tots els estats les reconeixen com a oficials d’estat tret de Rússia amb el tàtar, Turquia amb el kurd i Espanya amb el català.
Si s’amplia el marge a totes les comunitats lingüístiques pròpies d’entre 1 i 25 milions de parlants habituals dels països del Consell d’Europa, de les 42 comunitats n’hi ha 10 que no estan reconegudes com a oficials d’Estat, de les quals 4 corresponen a països de la Unió Europea; concretament el català i el gallec a Espanya (el basc no arriba a un milió de parlants habituals), el sard a Itàlia i l’hongarès a Romania. Pel que fa als països de la Unió Europea i de l’espai Schengen, hi ha catorze comunitats lingüístiques pròpies d’entre 3 i 10 milions de parlants nadius o habituals (la catalana en té més de 5 milions). Totes tenen les seves llengües com a oficials d’estat en els respectius països, amb una sola excepció: el català a Espanya.
